Quins són els paràmetres que estableixen una societat sana? Un concert, un espectacle, un espai fronterer d’identitats velades per donar llum a un tema silenciat i amb poc espai en la nostra societat: la simptomatologia del TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu). Una aproximació a la perifèria dels discursos oficials contra l’hegemonia de les mirades imperants.
Finalista a Noves Tendències. Premis de la Crítica 2019
Finalista a música original/ adaptada. Premis de la Crítica 2019
Finalista a espai sonor. Premis de la Crítica 2019
Si existeix una realitat tangible i objectiva, a Suite Toc es troba ancorada en el piano. La correlació de notes funciona com un punt de contacte entre la ment humana, camp de la màxima abstracció, i una existència encotillada, farcida de compressions estructurals sistèmiques que expulsen dramàticament elements dissonants o, si es prefereix, notes no harmonioses en una melodia que, paradoxalment, mai ha estat harmoniosa més que per uns pocs.
"Qui creu que està sa mentalment és perquè encara no ha estat diagnosticat". La malaltia i el tabú mental, els sistemes de repressió, són analitzats críticament per part de Les impuxibles. Estructures recurrents de dominació i exclusió que són posades en dubte des de la pròpia experiència personal, nominalment expressades en la Clara Peya, evidenciant que el canvi neix des dels individus a les fronteres, els migrants del sistema biopolític, per dir-ho amb Preciado. Així doncs, i des de la vessant biogràfica, l’espectador se submergeix en les condicions vitals que equivalen, pel quadre mèdic, al Trastorn Obsessiu Compulsiu, una etiqueta mental que funciona a mode d’estigma. Compartir aquestes realitats és una forma de defugir l’estructura que les intenta expulsar i dominar. Suite Toc, així, ens ensenya que no es tracta de negar que hi ha altres formes de concebre el món i d’experienciar-lo, sinó de reconèixer-les i entendre que aquestes condicions diferents no justifiquen la seva exclusió de la societat. La diferència és inevitable, i davant d’ella cal entendre i, sobretot, teixir xarxes que funcionin des de les necessitats diverses, mai silenciar-les o defugir-les, sinó abraçar-les i reivindicar-les.
Suite Toc funciona, doncs, com a crítica i divulgació, com a denúncia de les farses capitalistes sobre estètica, salut mental, felicitat, progrés. Ens trobem davant d'una composició estratègica de pianos, que el repartiment utilitza per crear un espai sonor embolcallant, intensíssim. D'altra banda, el moviment d'Ariadna Peya recobreix aquesta obra, tradueix paraules a espai corporal, a espai viscut. Un vehicle molt potent per a transmetre emocions i també una falca necessària perquè el text sacsegi les ments del públic. Es creen imatges úniques jugant amb múltiples mans tocant el piano o recorrent el cos de Clara Peya, així com la projecció de text en el tors nu d'Ariadna Peya, que mostra un missatge que va fluint amb la dansa, que es va transformant: el cos convertit en un engranatge revolucionari més, com la ment exclosa. El dualisme cos-ment es trenca i es posa ambdues realitats al servei del missatge de crítica.
Llenguatges correlacionats, no dissociats, que pretenen fugir de barreres de tot tipus: des d’idiomàtiques, fins a conceptuals. S’integra dins l’espectacle una intèrpret de signes, no com un element aliè sinó indissociable de la representació: els llenguatges són part de l’obra; les paraules parlades, escrites, expressades en signes, expressades amb el ball, amb els gestos i les mirades, amb les notes del piano i amb la llum; tot és necessari i equivalent en un context de re-significació de l’existència humana.
Suite Toc sacseja, instrueix i emociona. La idea utòpica de revolució plana en els últims compassos de l’obra, en la reivindicació final. Però revolució, com? Co-existeixen la necessitat irrenunciable de canvi, amb el pes angoixant d’un sistema neoliberal que no es deixa transmutar perquè ens travessa. La proposta de Les impuxibles intenta deslligar-se’n. Ara ens hauria de tocar a la resta.
