Trencant les presons de la Bellesa

Cosa/Cos. La bellesa subvertida
CCCB, Festival Clàssics, 20 d’octubre de 2019

© Sem Pons

Enguany, se celebra a Barcelona per primer cop el Festival Clàssics, una proposta de La Casa dels Clàssics que vol ressaltar el valor de les obres clàssiques avui dia, proposant-ne relectures, i crear ponts entre passat i present. Com a tema vertebrador d’aquesta primera edició, s’ha triat la bellesa. És, segurament, tota una declaració d’intencions que qui obri el festival, al CCCB, sigui la companyia d’Ariadna Peya i Clara Peya, Les Impuxibles, amb una proposta que vol trencar amb els cànons de bellesa clàssics: Cosa/Cos. La bellesa subvertida.

És aquest consens, segurament, aquest posar-se-tothom-d’acord en el que és bell i en el que no, el que em rebenta per dins. Aquest consens, a més, sembla que ens dona carta blanca per fer saber a tothom, coneguts o desconeguts, el que pensem sobre la seva aparença. «Fas bona cara», «Que guapa que estàs, avui!» o «T’has aprimat/engreixat» són fletxes enverinades que et condemnen a esdevenir allò que ens fa més fràgils: cossos aparadors que esperen aprovació.”

D’aquesta manera, Júlia Barceló explica, en un article per al Festival Clàssics («La Bellesa Obligada», Núvol, 2019), com la bellesa, més que una qualitat, pot esdevenir una màscara imposada o una presó. Donem tanta importància a l’aparença física, i al fet que aquesta s’ajusti als cànons preestablerts —i inabastables— de la nostra societat, que eclipsem tots els altres atributs, intel·lectuals, emocionals, ideològics o de caràcter.

És en resposta a això que les germanes Peya, juntament amb l’escenògrafa Judit Colomer i amb els intèrprets Helena Gispert i Marc Vilajuana, plantegen una exploració dels cossos al marge del cànon. És cert que, si bé els cossos de les membres de la companyia no són 100% canònics, tampoc mostren un ventall divers, ja que són tots ells similars. Ara bé, Clara Peya defensa aquesta decisió amb un sòlid argument: tenint en compte que cadascú té la seva lluita personal contra els cànons de bellesa, les creadores han decidit treballar des del “jo”, parlar de la seva lluita, en lloc d’explorar altres corporalitats, i és per això que el marge que han decidit investigar és el de l’androgínia.

En el que, segurament, és un dels espectacles de Les Impuxibles amb menys paraula dita, en què la dansa i el cos tenen un enorme protagonisme, la companyia vincula la idea de cos amb la de matèria, quelcom fràgil i treballable al mateix temps. Els cossos, com els materials, però, són tots diferents, cada un té les seves pròpies característiques i propietats i, quan en forcem els límits, es trenquen. Així doncs, en l’espectacle, les intèrprets interactuen amb un torn d’argila, una màquina de cosir, un bloc de gel i un piano. Hi ha un cinquè element clau: un telèfon mòbil que transmet en directe, en una projecció, el que grava durant tota la peça. Aquest element, si bé no acaba de funcionar en tots moments a nivell tècnic, és un dels més interessants, ja que els mostra el paper que l’ull extern, de forma quasi voyeurística, té envers els cossos. I més en el moment actual, en què mitjançant els mòbils i les xarxes socials sembla que sotmetem a judici la nostra bellesa o jutgem la dels altres totes les hores del dia (meravellós el moment en què Gispert i Vilajuana ballen explorant la corporalitat de la selfie).

El treball coreogràfic d’Ariadna Peya, com sempre, és impactant i impecable, i destaca la presència escènica que exhibeixen ella i Gispert amb cada petit moviment. Per altra banda, la música i l’espai sonor de Clara Peya tornen a captivar des del primer moment a l’últim, amb unes sonoritats que emocionen i que a moments sembla que també vulguin transgredir els cànons de bellesa clàssica de la música.

En acabar la funció, Ariadna Peya va llegir un manifest demanant la llibertat de les persones preses per les seves idees i arengant a la reivindicació, però recordant-nos que també sortim al carrer per defensar els drets dels manters, pels joves d’Altsasu o contra els desnonaments. En un context com el que vivim, en què sovint sentim que hem de posar el cos per moltes causes, aquest adquireix un valor diferent del d’aparador de la bellesa. No es tracta, segurament, d’oblidar el nostre cos, sinó de posar en valor la seva força com a distintiu personal i polític. I pel que fa a la bellesa, com afirma Barceló, potser “l’hauríem de guardar dins l’armari i només treure-la de tant en tant”.

Nil Martín
@nilmartinlopez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *