Trenquem la dissonància

Aüc. El so de les esquerdes
Teatre Lliure de Montjuïc, 26 de gener de 2019

Aüc. El so de les esquerdes es pot tornar a veure al Lliure de Montjuïc però només es va programar fins el dia 3 de febrer. Que estiguessin totes les entrades exhaurides va ser sens dubte una mala notícia per a qui volia anar-la a veure però era un senyal d’esperança, d’interès, de la necessitat de parlar de les violències sexuals. Espero sincerament que torni a estar en cartell ben aviat perquè és un espectacle que hauríem de veure absolutament tots, especialment els nois i com més aviat millor. 

Aquesta obra creada i dirigida per Les impuxibles i Carla Rovira és un crit allargassat i proferit amb força, un aüc contra les múltiples violències sexuals que no voldríem tenir tant a tocar de pell. Una de cada cinc persones ha patit algun tipus d’abús sexual infantil, posem pel cas una grada sencera de les tres bandes de la sala petita del Lliure. Una dada esfereïdora per posar en context a l’espectador en començar l’obra. Hi ha molta tensió en l’ambient o potser soc jo, però alguna cosa no està bé i n’hem de parlar. Mientras no le demos voz estamos consintiendo afirma una de les supervivents d’abusos sexuals que ofereix el seu testimoniatge a l’obra. M’ajudo de la definició exacta de tabú per entendre el significat essencial de les paraules d’aquest testimoni: Condició de les persones, institucions i coses a les quals no és lícit censurar o mencionar

Ens trobem amb un problema que afecta moltíssimes persones i no se’n parla, aquesta obra trenca el silenci i ho fa trobant la mesura justa per denunciar amb contundència i alhora entrar amb cautela fins a tocar el cor del públic. Un equilibri que només s’aconsegueix amb un profund treball previ de documentació i d’experiències compartides. Un equip humà que treballa conjuntament i amb el cor a la mà amb una clara voluntat d’incidir socialment, de servir. Un exemple clar del teatre com a eina de creixement personal i col·lectiu, que dona sentit al fet teatral.

El treball corporal de les intèrprets és destacable; es combinen diferents coreografies, sota la direcció d’Ariadna Peya, amb el piano, de la mà de Clara Peya, com a instrument a través del qual expressar els sentiments, tant els que ens oprimeixen el cor com els que s’obren a l’experimentació d’una altra manera de relacionar-nos i, en molts més casos dels que voldríem, poder-nos alliberar de la carn que ens habita, bruta i aferrada. Em va agradar especialment com les intèrprets no només ens condueixen pel camí de la denúncia sinó de la tendresa i profunditat de les relacions sexuals, amb el poder d’una abraçada o fonent-se en una dansa d’amor sa, desitjat i plaent. Com d’alguna manera enfoquen el camí enfortint l’esperança de seguir avançant més enllà del túnel, que hi ha llum. Parlen en primera persona cosa que s’agraeix immensament perquè fa encara més viu l’espectacle, tan real com el que estem vivint i, en massa ocasions, patint. És un problema compartit que cal abordar. Em quedo amb les paraules de Júlia Barceló quan diu que hem de deixar de responsabilitzar les dones d’aquesta xacra que és bàsicament dels homes, són ells que ho han de solucionar.  

És un espectacle carregat de veritat tensa, la tensió de la dissonància com ens explica detalladament la Clara Peya amb el piano per exemplificar-la, una dissonància que tenyenix totes les nostres relacions humanes i a la qual sembla que hi estem avesades, com una remor de fons que no ens permet estar en harmonia. Una realitat amb què hem de trencar, i cal que ens hi arremanguem, com fa Aüc

Joana Cortils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *