La Mostra d’Igualada
1 d’abril de 2017
La setmana passada es va celebrar a Igualada la 28ª Mostra de Teatre Infantil i Juvenil i, com a joves prescriptors, els #novaveu no ens vam voler perdre l’experiència. La Cèlia Ventura i una servidora vam anar-hi el dissabte i vam fer un intensiu de 12 hores que va superar amb èxit el fred i la incipient pluja. La sorpresa? La varietat de gèneres, estils i produccions que s’engloben en l’àmbit familiar.
Per a petits i per a grans, el cert és que la funció d’en Toti Toronell és una petita meravella. A Libèl·lula, ell sol fa de pallasso, acomodador, guixaire, creador i manipulador d’autòmats. Un home orquestra que ha ideat, creat i realitzat un espectacle senzill i acollidor en el que mostra el seu talent amb els números més clàssics del clown. L’humor, la tendresa i la interacció amb el públic són els únics fils conductors d’un muntatge delicat i ple d’improvisació ubicat en un ambient màgic: una petita i artesana carpa de circ que crea una atmosfera íntima i càlida especialment adient per la naturalesa de l’espectacle.
Radicalment diferent és Ones, l’espectacle de la Mostra Jove creat per Ona Beneït (actriu i impulsora del projecte), Joan Tomàs Martínez (autor) i Joan Fullana (director). En ell, es posen sobre la taula les qüestions vitals que des de sempre s’ha plantejat la humanitat (qui som, d’on venim i cap a on anem) passades pel filtre de les noves tecnologies. Ambientat en el present i sense defensar ni condemnar res, l’espectacle té un punt filosòfic i futurista alhora, a l’estil Black Mirror. Amb una pantalla connectada al mòbil de la protagonista com a única escenografia, l’actriu planteja el monòleg amb una estructura original i dinàmica que connecta amb el llenguatge i el pensament dels més joves. Un missatge entrellaçat en el que les reflexions més transcendentals es veuen exposades i constantment interrompudes per una notificació de Facebook, un vídeo de Youtube, un missatge de Tinder o un encàrrec a Just Eat.
Amigoo, l’espectacle de la parella artística Mumusic Circus, tampoc té molta escenografia però sí una alta dosis d’espectacularitat. Marçal Calvet i Clara Poch creen una singular combinació de dansa i acrobàcia més poètica que dramatúrgica adornada amb música i sons a capella. El més impressionant és el que fa Calvet amb el violoncel –i no parlo de música-. Això sí, aneu amb compte si sou hipocondríacs: Patireu per la seva salut (i per la vostra!).
Alba Cuenca