Treure la pols al pallasso

Rhumans
Teatre Lliure de Gràcia, 13 de desembre de 2018

Rhum i cia obre ‘el baúl de los recuerdos’ per fer una introspecció del món dels pallassos i de la seva essència. Jordi Aspa assumeix el repte de la direcció i la baixa de Jordi Martínez. No només aconsegueix estar a l’alçada dels dos anteriors espectacles sinó que a més a més s’atreveix a fer un exercici de nostàlgia per enfrontar-se al passat i al present dels pallassos. Repte aconseguit.

Rhumans agafa al micròfon i surt al carrer a preguntar si ens agraden els pallassos, si són necessaris i si són actuals. Les intervencions de tot tipus van apareixent al llarg de l’obra amb fluïdesa. Mica en mica et preguntes qui és pallasso, si és necessari i quina és la seva ànima, però t’acabes preguntant qui sóc jo i que faig aquí. El pallasso despulla els seus sentiments a escena i el seu punt de vista fa que ens plantegem com és la nostra ànima i què sentim. La realitat dels pallassos no només són perruques, telons i rialles. També hi ha nostàlgia, plors i gris. L’obra ens mostra la realitat dels pallassos, decantant-se, principalment, per la part més obscura i decadent. Però no hi falten els números clàssics, les plantofades i les persecucions.

Les interpretacions són molt bones. Piero Steiner supera el repte de substituir a Jordi Martínez. Roger Julià consolida el seu clown expressiu. Joan Arqué posa veu a l’espectacle amb el seu pallasso blanc. Mauro Paganini i Pepino Pascual signen la música original i complementen l’espectacle de forma excel·lent. I tanca el repartiment, de forma extraoficial, el regidor d’espai, que fa crítica dels pallassos amb poques però necessàries intervencions.

Rhum i cia s’acomiada d’aquesta trilogia amb Rhumans, una mirada tendra, humana i sincera al món dels pallassos.

Martí Rossell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *