Una proposta poètica sobre el saber estimar-se, en la qual un home i una dona viatgen des de la mort fins a l’amor. Acompanyats pel so greu del vent en el metall, La desnudez respon a aquest lloc d’intimitat, on ja no existeixen les preguntes: la bellesa es troba en la nuesa mateixa. És una dansa que destrueix i, tanmateix, construeix quelcom molt líquid, d’acord amb la societat moderna.
Amb més de 60 treballs, la Cía Daniel Abreu es va fundar el 2004. El seu llenguatge coreogràfic se sustenta en la força i la personalitat dels ballarins, en senzilles eines del llenguatge interpretatiu, en les seves imatges suggeridores, en un sensible ambient sonor. L’any 2011, la companyia entra a formar part del programa europeu Modul Dance, liderat pel Mercat de les Flors. Entre els seus nombrosos guardons destaca el Premio Nacional de Danza 2014 en la categoria de creació.
La desnudezMercat de les Flors, 2 de febrer de 2020
Fotografia extreta de la web del Mercat de les Flors
La grandiositat és tan antiga que sovint ni ens recordem que existeix. L’escena contemporània se la mira de reüll, com a una desconeguda sospitosa. Diguem que, com els esquimals amb el color blanc, el llenguatge dancístic contemporani –parlo d’allò contemporani com a gènere més que com a època– té nombrosos signes per expressar conceptes com els de fracàs, trencament o liquiditat mentre que les idees de triomf, glòria o solidesa només pot anomenar-les negativament, com allò que no. Els cants pindàrics son, en el fons, inintel·ligibles a la sensibilitat contemporània. No es tracta, ara, d’entendre les causes d’aquest fenomen –entre d’altres, que estem prou esgotats històricament com per anar-nos creient segons quines coses– sinó d’assumir-ho com a premissa quan veiem peces de dansa, com ara aquesta de Daniel Abreu (coreògraf, director i intèrpret) i Dácil González (intèrpret), també amb Hugo Portas (músic) a l'escenari.
La desnudez
proposa dos cossos, ara vestits i ara nus, i ara coberts amb una tela que fa
desaparèixer el seu contorn, convertint-los en una espècie de bossoga informe,
fent de l’humà que s’hi amaga a sota només una hipòtesi o, com a molt, un fantasma.
Com en aquella cançó de
Leonard Cohen:
I’m sorry for that ghost I made you be.Only one of us was real –and that was me.
La
poètica és del silenci. Hi ha fustes llargues i primes per atacar l’altre, o
per atrapar-lo i matar-lo, o per atrapar-se un mateix. Els cossos ballen junts,
o ballen separats, o un d’ells balla mentre l’altra el mira, o l’agredeix, o
l’ignora; ara s’estimen i ara lluiten, però lluiten com només lluiten aquells
que s’estimen.
La desnudez
parla d’un amor que «de vegades estima malament», diu el full informatiu, però
no és una obra sobre la violència, sinó una obra que inclou una certa
violència (no brutalitat). En la lluita, la complicitat dels intèrprets i la
lleugeresa de la seva qualitat fan que, seguint una metàfora prou vella en la
nostra tradició literària, es difumini la barrera entre el que és amor i el que
és guerra. Potser no hi hagi cap forma d’expressió artística més adient que la
dansa per representar amb alguna fidelitat la trobada amorosa, donant cabuda
als matisos que la llengua –si no és en la millor de les poesies– no pot
capturar, i Abreu i González ho fan amb consciència i amb subtilesa. On hi ha
silenci hi ha ambigüitat: aquí, l’ambigüitat és la de les relacions amoroses,
tan riques en sentits i, ai, tan complicades.
El
moviment és elegant: potser el de González més expansiu i contundent, sense
deixar d’ésser tou, i el d’Abreu més recollit i un punt retorçat, sense deixar
d’ésser suau. La presència del músic en escena (en l’estela de Keersmaeker)
no només té sentit dramàtic –és l’exterior de la relació– sinó que aporta
intimitat i, em sembla, un punt d’ironia. La desnudez és una obra, en la
millor versió de la paraula, modesta, és a dir, que no busca la grandiositat. És
a dir, contemporània. Abreu ha volgut parlar d’un tema universal i inesgotable,
i ha volgut fer-ho amb respecte i humilitat, sense buscar Pírams i Tisbes ni
Romeus i Julietes.
Tornant al principi: obres com aquestes no estan fetes per sacsejar-nos; no ens alteren com ho poden fer el teatre de Shakespeare o el cinema de Fellini. Operen dins nostre silenciosament. Benvingudes siguin, també.
