Un apassionant tsunami poètic

Tender Napalm
Sala Beckett, 23 de desembre de 2017

Pau Roca
© Kiku Piñol

Coincidint amb el cinquè aniversari de la productora Sixto Paz, que encapçala Pau Roca, la Sala Beckett en recupera l’últim muntatge, que ja va triomfar al Grec Festival de Barcelona 2017: Tender Napalm, de Philip Ridley. La proposta està dirigida per Pau Roca i interpretada pel mateix Roca i Ariadna Cabrol, i per Wanja Kalhert, Adrià Montaña i Tona Punsola, acròbates de la companyia PSiRC.

El napalm és una barreja de sabó líquid amb gasolina, un gel de gasolina altament inflamable i que crema amb molta lentitud. I això, per a Philip Ridley, és l’amor. Tender Napalm narra l’èpica història d’una parella, un home i una dona, que s’estima, però que s’enfronta a una crisi devastadora: la pèrdua de la seva filla de cinc anys. Això els porta a evadir-se de l’altre, a enfrontar-se i a intentar destruir-se. Ridley, autor que pertany al moviment de teatre britànic In-yer-face (“a la teva cara”) utilitza un llenguatge agressiu i destructiu, en què abunden insults, espases, talls i granades, però també d’una poètica enlluernadora. Descriu l’evolució de la parella amb metàfores molt potents (la relació és una illa; la crisi, un tsunami devastador), la qual cosa fa que no puguem entendre en tot moment exactament què està passant, però tant se val si ens deixem portar per la descomunal onada d’emocions que arrossega la història. Posen veu al text Ariadna Cabrol i Pau Roca amb unes molt bones interpretacions, intenses i versemblants, en un espectacle que segurament resulta esgotador tant a nivell emocional com físic.

A la poètica del text s’hi suma la brillant posada en escena de Pau Roca, carregada de poesia visual. Davant un text tan ple d’imatges oníriques, Roca ha optat per col·laborar amb la companyia PSiRC, que posa cos tant als elements físics com a les sensacions que experimenta la parella protagonista. I ho fa amb gran bellesa, amb moviments significatius en cada moment de l’obra i no amb meres acrobàcies. I és que el cos és un dels grans protagonistes de la posada en escena. Així, les acrobàcies de PSiRC i el moviment escènic de Mercedes Boronat i Guillermo Weickert ens regalen moments tan bonics com el d’Ariadna Cabrol caminant per la paret o Pau Roca fent salts impossibles mentre combat una serp gegantina.

La manera que s’ha triat de tractar l’espai és també molt interessant. Per començar, no entrem per la porta habitual de la sala de dalt, sinó per l’escenari. I comencem l’obra de peu, a l’escenari, caminant en cercle al voltant dels acròbates de PSiRC, la qual cosa, potser perquè té una reminiscència de ritu ancestral, ens fa connectar amb un estat emocional i deixar de banda la nostra part més racional per rendir-nos a l’experiència poètica que ens espera.

L’escenografia i la il·luminació de Guillem Gelabert afegeixen un punt més de sentiment a la que és, potser, una de les millors posades en escena de la temporada. Elements tan diversos com un enreixat o unes llums de neó blaves aconsegueixen que ens sentim tant dins el cor d’una bèstia com en la rave on es coneixen els dos protagonistes, origen del tsunami d’emocions que els ofegarà durant cinc anys, i en què nosaltres, com a públic, també ens veurem submergits.

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *