Un Hamlet que intenta reinventar-se

Hamlet
Teatre Akadèmia, 26 d’octubre de 2019

Fotografia extreta del Facebook de Projecte Ingenu

Aquest 2019, la companyia Projecte Ingenu fa cinc anys que van començar i per celebrar-ho, han decidit rescatar tres obres de Shakespeare que han representat al llarg del seu recorregut. Hamlet, la primera obra que va muntar la companyia l’any 2015 i va rebre la menció especial del jurat de l’off del festival clàssic d’Almagro. Romeu i Julieta, que va rebre la mateixa menció dos anys més tard. I Vaig ser pròsper o recordant la tempesta, adaptació sense text de l’obra La tempesta. Podrem veure les tres peces al Teatre Akadèmia del 23 d’octubre al 24 de novembre. Un mes on serà visible l’evolució i consolidació de la companyia al llarg d’aquests cinc anys.

Ara, però, comentaré Hamlet, una revisió d’aquesta primera obra de la companyia, estrenada al 2015 a la Sala Atrium. En aquesta ocasió, el paper de Hamlet és interpretat per una dona, Rosa Serra. Una molt bona idea, que obre les portes a la interpretació de personatges tan complexos a dones. Durant tota la obra no ens estranyem en cap moment que Hamlet sigui una dona, fet que ratifica que nosaltres també podem interpretar aquests personatges (esperem que es tingui en compte per part de directors arreu de la ciutat en futures produccions, tant d’aquesta com d’altres obres). L’únic “però” que li poso és que, ja que es fa aquest pas, no acabo d’entendre perquè no es va fer cap canvi en el text. En tot moment es refereixen Hamlet com a “ell, fill, nebot i príncep”, perquè no fer el pas sencer i referir-se a Hamlet com a “ella, filla, neboda i princesa”?

En quant a la interpretació, Rosa Serra ens ofereix una versió de Hamlet, en què, segons la meva opinió, hi entres o no. Veiem un Hamlet més excèntric, amb una bogeria molt explotada des de la primera escena. Un registre que continua la resta de l’obra. M’hagués agradat veure aquest Hamlet passar per diferents colors i emocions, però em pregunto si realment aquesta era la decisió de l’actriu o la intenció de direcció. Subratllar per això el treball del personatge en quant la fiscalitat. Que juntament amb l’escena de la coreografia (una mena de exploració de la bogeria de Hamlet) al so de Psycho Killer, assessorat per Maria Salarich, m’ha semblat dels moments més interessants de l’obra. Destacar el treball de Jordi Ciurana com a Laertes i Horaci, que manté un to ferm i segur als dos personatges, sense deixar de banda la dualitat d’ambdues personalitats. I Toni Guillemat, que amb els seus personatges (en especial l’enterramorts) dóna un toc d’humor i aire fresc a la producció.

L’escenografia, molt simple i gairebé inexistent, deixa les interpretacions dels actors en primer pla i no els destorba, però tampoc aporta res en especial a l’escena. Fa la funció d’un mapping, d’una pantalla de projecció del que els mateixos actors estan gravant en directe, fet que m’ha semblat interessant. Com a comunicadora audiovisual que sóc, sempre m’ha fascinat molt la fusió del món audiovisual i el món teatral. En aquesta ocasió, els personatges (en especial Hamlet a mode de diari) graven el que està succeint en el moment i l’espectador veu la interpretació d’aquests en directe i en una realitat augmentada. M’ha semblat un recurs molt interessant, però penso que s’hauria pogut jugar més i millor. Destacar per això, que l’escena de l’enterramorts eleva visualment l’estètica de la producció, però abusa d’aquest “efecte boirós” allargant-lo fins l’escena final. En definitiva, ens trobem davant d’un Hamlet que intenta reinventar-se i renovar un dels clàssics més importants de la història del teatre, però que es queda a una volta de rosca més d’aconseguir-ho. 

Paula Castillo
@paulacasstillo4

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *