Ruido de La Licuadora /Roberto Chaverini és una experiència visual i sensorial que crea en el públic un estat immersiu i suggerent i li permet pensar en altres possibles cossos i dimensions de la realitat. Els tres artistes que van intervenir en la creació de la peça, van tractar el soroll com una anomalia del so, la visió i el moviment. La seva estratègia principal va consistir a submergir-se en els marges i errors dels dispositius tecnològics utilitzats per crear un efecte abstracte i poètic, escenificant el soroll en l’època de l’HD com el marge orgànic de la tecnologia. Així van aconseguir compondre una obra a mig camí entre la performance cinematogràfica i la instal·lació sonora. Els integrants de la Liquadora han obtingut importants distincions entre les quals compten Millor artista de música electrònica, Millor intèrpret de dansa contemporània i el Premi especial a la trajectòria pel Festival de Disseny Audiovisual de Valdivia i l’EMPAC Dance Movies Comission de Nova York.
Tràiler de Ruido extret del perfil de vimeo de Rodrigo Cheverini
Ruido és un treball d’investigació sobre el concepte del soroll a través del so, la imatge i la performance. L’obra està dividida en quatre peces en les quals els tres elements es complementen i dialoguen entre ells constantment. Aquests tres elements es personifiquen en els tres creadors de la peça: Rodrigo Chaverini com a performer i ballarí, Emiliana Abril (Kinética) dissenya el so i Paulo Fernández les imatges. Ells conformen la companyia xilena La Licuadora, i basen les seves obres a creuar la dansa contemporània amb altres disciplines artístiques.
Imatge extreta del lloc web de la Sala Hiroshima
La peça comença forta. El ritme de la música i els moviments del performer activen la imatge que es projecta sobre una tela al fons de la sala. El moviment de Rodrigo és simple però contundent. Aprofita petits gestos i la silueta del seu cos per crear efectes sorprenents. La silueta es veu reforçada per la roba que porta el ballarí: va tot de negre, amb el cabell recollit i tapat també per una caputxa negra. A través de la projecció de les imatges des de diferents punts de la sala podem veure com les ombres s’interposen, creant il·lusions de moviment i la multiplicació de la figura humana sobre l’escenari, ja que es generen dobles i triples ombres que creen una complexa coreografia que juga a confondre els espectadors.
Imatge extreta del lloc web de la Sala Hiroshima
El fort pols de la música i la repetició de les imatges provoquen un estat de trànsit immersiu. L’inici de l’obra pot arribar a ser fins i tot incòmode per les intenses pampallugues de les imatges combinades amb la insistència sonora. No es tracta d’una obra apta per persones que siguin fotosensibles, però és gràcies a aquesta potència que la peça impacta tant.
Constantment els artistes juguen a contraposar elements a través de loops que, a poc a poc, van convertint-se en una altra cosa a mesura que va avançant la performance. Hi ha una mescla entre la tecnologia de la música i les llums i el moviment del cos i materials artesanals que es fan servir al llarg de la peça, com politges, fils i una pantalla lenticular. Traslladen el fet digital al món físic. A més, a través d’aquests elements més físics creen instal·lacions lluminoses durant l’obra que trenquen la quarta paret, tot i la frontalitat general de la peça.
Imatge extreta del lloc web de la Sala Hiroshima
És un joc de percepció de llums i ombres, una investigació sobre el soroll i a més inclou la instal·lació en el fet teatral. L’espectador se sent immers en un món d’il·lusions i efectes visuals i sonors constants que transmeten una gran força i emoció. La Sala Hiroshima ha inclòs Ruido al cicle “Oro”, un cicle dedicat a la dansa emergent iberoamericana, al que encara li queden quatre artistes i companyies amb propostes innovadores que faran funcions aquest mes de novembre i que prometen ser molt interessants.
