Limbo

Dansa | Musical

informació obra


Autoria:
Ariadna Peya, Míriam Escurriola, Projecte Nisu
Intèrprets:
Mariona Castillo, Tatiana Monells, Ariadna Peya
Interpretació musical:
Clara Peya,
Il·luminació:
Jordi Berch
Ajudantia de direcció:
Lluís Parera
Composició musical:
Clara Peya
Coreografia:
Ariadna Peya
Direcció:
Míriam Escurriola
Dramatúrgia:
Marc Rosich
Direcció Musical:
Clara Peya
Producció:
Bohemia’s Produccions
Companyia:
Projecte Nisu
Sinopsi:

Què passa quan t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina?

"Limbo" és la història d’un trànsit. Les vivències i l’imaginari de l’Albert, que abans era la Berta.

Crítica: Limbo

28/05/2017

"Un món tristament binari"

per Cèlia Ventura

Limbo Sala Beckett, 6 d'abril de 2017

La Berta ara es diu Albert. Però l’Albert té pits i ovaris així que la societat encara creu que és la Berta. L’Albert parla amb la Berta perquè creu que ha de renunciar a ella per fer entendre a la societat que ell és l’Albert. L’Albert emprèn un llarg viatge de trànsit per sotmetre’s a un bisturí, desfer-se de la Berta i poder ser etiquetat, finalment, com un noi. L’Albert és un noi. L’Albert té cos de Berta. L’Albert està en el limbo.

Avui en dia no podem entendre el gènere com un terme senzill, de blanc i negre. El tema no és tant fàcil. Limbo no només explica la lluita de l’Albert amb el món i amb ell mateix per entendre què està passant dins seu, sinó que també toca el tema dels estereotips, la necessitat de posar etiquetes i menysprear tot allò que no càpiga dins d’una categoria, es qüestiona el terme de dona i home, què comporta cada un i es planteja si hi ha la possibilitat de no formar part d’aquest etiquetatge; si és possible caure en terra de ningú.

L’obra, dirigida per Míriam Escurriola, és el quart espectacle de la Companyia l’Era de les Impuxibles. Mariona Castillo és l’única de les actrius que té un personatge definit (l’Albert) amb una gran caracterització; les altres, Tatiana Monells, Ariadna Peya i Clara Peya aporten la música, l’ambient, els altres personatges i l’interior del protagonista. Al cap i a la fi l’obra no només utilitza les paraules per descriure el dilema interior sinó també la música (composta per Clara Peya), la dansa (de la mà d’Ariadna Peya) i els materials audiovisuals. Tot i que a vegades els moments d’expressió corporal es poden fer una mica llargs són una eina molt vàlida i forta per fer entendre el moment. És a través dels materials audiovisuals (una pantalla damunt l’escenari) que l’Albert i la Berta es troben per parlar, un bon recurs visual per construir el diàleg de forma molt visual i potent.

En conclusió, és una obra que fa servir recursos de diferents expressions artístiques per fer reflexionar, per expressar un punt de vista trencador, per fer entendre que potser l’Albert és l’Albert i ja està, tot acceptant que té la veueta de la Berta dins seu, i que, al capdavall, no necessita cap bisturí per ser qui és.

Cèlia Ventura