Un quadre plàstic en tots els sentits

Sol bémol
Teatre Municipal de Girona, 10 d’octubre de 2018

©Jeremy Noblecourt

Sol bémol, un quadre plàstic. Una expressió que defineix perfectament l’obra en la seva totalitat. Vingut des de Bèlgica i protagonitzat per l’entranyable duo creatiu d’Irque i Fien, Sol bémol sorprèn i alhora captiva els espectadors amb la bellesa, la intel·ligència i la passió que destil·len els 60 minuts d’actuació.

Una obra on el circ contemporani, la música i el teatre mut van donats de la mà. Sense un argument clarament definit, la funció és una successió de petits flaixos i escenes somiadores que transmeten felicitat, sorpresa, incertesa, tristesa… Una melodia a piano vesteix adientment cada sentiment. La música, el fil conductor dels esdeveniments que viuen els dos protagonistes.

Un atrezzo, d’entrada ben curiós, decora l’escenari. Dues grans grues col·locades a banda i banda ressalten per la seva alçada. La resta d’espai es troba tot cobert per una gran tela que no deixa entreveure res més. Què s’hi amaga a sota? És graciós veure com un simple llenç, durant l’obra, es converteix en mil i una coses diferents: des d’una taula, a uns tamborets fins a un vestit de núvia, fent emergir la nostra imaginació d’infantesa. Una combinació d’atrezzo essencial pel desenvolupament de l’obra, que no deixa l’espectador indiferent.

Irque, el protagonista, muta al llarg de l’actuació. De músic comediant a malabarista i equilibrista circense. A poc a poc abandona els moments enginyosos i graciosos de l’inici, i passa a produir complicats malabars i equilibris penjat de les grues. Un petit canvi que no fa perdre la bellesa de l’espectacle, però sí que fa disminuir els riures del públic. Fien, en canvi, es manté fidel al llarg de l’obra. Una pianista excepcional que sent totes i cadascuna de les notes, fent-nos entrar en la seva melodia i acompanyant, a la vegada, les anades i vingudes d’Irque.

Una gran parsimònia en els moviments i en el desenvolupament de l’acció, una manca d’intriga sobre un possible misteri a resoldre, una lentitud excessiva a l’inici, l’in crescendo que apareix al final, tot d’elements que fan que a l’espectador li costi més endinsar-se a l’obra des d’un començament. El dinamisme que l’espectacle transmet els últims minuts reenganxa al públic, aconseguint que no pugui apartar la vista de l’escenari.

Un quadre plàstic: una representació muda d’una obra d’art, feta de tal manera que desprèn bellesa en cada detall, cada moviment, cada nota… L’espectador rep aquesta bellesa a través de tots els sentits. Una obra belga que ha pogut transmetre la seva poesia i el seu encant per tot Europa. Ha travessat totes les barreres, principalment la de la parla, i amb el llenguatge universal dels gestos i la música s’ha fet imparable.

Gina Duran
@giiin4

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *