Un repte escènic per als cinc sentits

Una obra sense actors, a partir de La casa de Bernarda Alba (Mostra del laboratori Els Malnascuts)
Sala Beckett, 13 de gener de 2018

© Pol Rebaque

Els Malnascuts és un laboratori de creació de joves entre 16 i 30 anys, amb seu a la Sala Beckett, que busca ampliar horitzons pel que fa a les possibilitats d’expressió de les arts escèniques. En la seva 7a edició, els seus integrants s’han proposat fer una obra sense actors, basant-se en La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca. Un autèntic repte, sens dubte, però que han aconseguit resoldre d’una forma molt interessant.

Que sigui una obra sense actors no vol dir que sigui una obra sense persones. De persones, en surten, però no interpreten cap personatge, sinó que es limiten a moure elements escenogràfics o bé a utilitzar el seu cos per transmetre una sensació determinada. Un dels grans encerts de la idea és el fet que, en no centrar-se en els actors (perquè no n’hi ha), s’ha pogut posar molt més èmfasi en tota la part formal i estètica de l’obra, especialment en l’escenografia i la il·luminació, del que s’hauria posat si s’hagués fet l’obra de forma convencional, i n’han sorgit idees altament efectives i sorprenents, com ara el joc amb els focus i les cadires plegables, que projecten ombres en les parets asèptiques de l’espai escènic.

Naturalment, però, sense interpretació actoral ni paraules (a excepció d’un poema de Lorca que sona en off) és impossible narrar els fets de La casa de Bernarda Alba. Malgrat tot, això no vol dir que Els Malnascuts no hagin aconseguit el seu propòsit, ja que han fet arribar al públic la part més emotiva i emocional del text (l’opressió, l’aïllament, la recerca de la llibertat, la importància de l’aparença, etc.). I ho han fet apel·lant ens cinc sentits de l’espectador: vista, amb imatges visuals, il·luminació i objectes; oïda, amb efectes de so, músiques i veus en off; gust, amb el vi que ofereixen a l’espectador; olfacte, amb la olor del vi, la olor de l’espai i la de la fruita que hi ha a escena, i tacte, en el moment en què tot el públic accedeix a l’escenari i els intèrprets-no-actors van tocant i acariciant cada espectador. Aquest últim moment, al final de l’espectacle, mereix una menció especial, perquè és, probablement, el punt en què més propera vaig sentir l’obra de Lorca. Que tots els espectadors, cadascun amb la seva copa de vi, estiguéssim condensats en un espai tan petit, de peu, absolutament a les fosques i, a més, notant de tant en tant unes mans que ens fregaven inquietantment l’esquena, em va remoure alguna cosa a dins, i crec que a molts dels que hi érem ens va fer sentir com si fóssim les filles de Bernarda Alba, tancades en una casa petita i atapeïda, sense cap possibilitat de sortir i veure la llum del sol.

Al programa de mà, Els Malnascuts es pregunten si una obra de teatre pot sostenir-se sense actors. Jo no sé si pot funcionar a nivell de narració, segurament no, o no en el cas d’una obra pensada per a una sèrie de personatges. Però el que sí que és cert és que Una obra sense actors és un experiment interessantíssim, amb uns resultats estètics i escènics notables, i que, d’alguna manera, em va fer arribar l’essència sensorial de l’obra més enllà de la pell, al centre. I, com diria el mateix Federico García Lorca, «cuando las cosas llegan a los centros, no hay quien las arranque».

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *