Un Txékhov que enlluerna

Ivanov. Teatre Lliure. 2 de maig de 2016

Beigott ®

Fins al 28 de maig el Teatre Lliure ens porta Ivanov, un text del gran dramaturg Anton Txékhov i dirigit per Àlex Rigola. En aquesta obra, Rigola ha treballat per mantenir l’essència de Txèkhov, ja fos en els diàlegs com en l’atmosfera, però alhora ha innovat en la posada en escena. En el col·loqui explicava com havia anat creant la història definitiva, començant només amb un esbós, i a poc a poc construint-la segons com els actors i les actrius es veien en aquest paper, creant personatges que mostressin també una mica del privat. Per aquest motiu els noms dels personatges coincideixen amb els dels actors, ja que el fet de que et cridin pel teu nom (i a vegades inclús cognom) fa que t’activis d’una manera més personal, i en això coincidien tots els intèrprets, els feia estar més alerta i ho trobaven interessant, tot i que a vegades tinguessin una sensació de nuesa. L’altre motiu per mantenir els noms prové d’una reflexió del director, en la qual ell explicava que a les pel·lícules és molt més fàcil donar realisme a tot – ja sigui a un plor, a una explosió o a una mort- i el problema que ocasiona és que la gent va al teatre i li costa creure el que veu. Rigola pensa que potser s’haurien d’utilitzar altres recursos, com metàfores o abstraccions, i al fer-ho així ja no pensem en com de realista es veu, sinó que simplement entenem a què fa referència la metàfora i ja és suficient. A l’obra aplica aquesta reflexió i realment és un dels grans assoliments de la peça.

En quant a la dramatúrgia, l’obra no es pot definir en una sola paraula, ja que adjectius tan allunyats de significat com “punyent” o “còmic” tenen sentit per a descriure-la. Es tracta d’una obra a grans trets tràgica, dolorosa, on ens trobem amb la depressió. Tot i així, és una depressió patida en una època en que encara no s’havia diagnosticat mai, i això en part ajuda a entendre perquè cap dels personatges – ni tan sols el metge – ajuda al protagonista i en canvi el tatxen d’egoista. Perquè tal i com va comentar Rigola en el col·loqui, la depressió et transforma i et fa impredictible, de manera que ningú entén el que li passa al Joan i el titllen de cínic. Al llarg de l’obra es pot observar la posició que pren cada personatge respecte al Joan i com en alguns casos evoluciona, ja sigui cap a la comprensió (o l’intent) o tot el contrari.

En general una obra molt ben muntada i que fa goig de veure, però – sempre hi ha un però – que falla en quan al so: i és que els actors porten micròfon. Rigola al llarg del col·loqui va donar molt d’èmfasi a la proximitat del públic, i de fer uns personatges amb els que empatitzar, però això resulta difícil quan la veu del personatge no es projecta de la seva boca sinó d’uns altaveus situats al voltant de tota la sala. Això provoca que al principi, quan no coneixes les veus dels actors, sentis algú parlar i hagis de girar el cap a una banda i a l’altra per a poder veure qui està movent els llavis, i això trenca totalment amb la naturalitat que buscava Rigola i que tan bé havia aconseguit en els altres aspectes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *