Una evolució inacabada amb grans intèrprets

Un tret al cap
Sala Beckett, 7 de juliol de 2017

David Ruano

Comença sent una història crítica amb les influències i les males pràctiques periodístiques i acaba esdevenint una mirada íntima a la relació de dues germanes que es retroben després d’haver seguit camins diferents. Un tret al cap pretén mostrar la cara més humana dels professionals a partir d’una història real de fa ben poc temps. Segurament tot hagi succeït massa a corre-cuita i el text es presenta als escenaris a un pas de la maduració. Tot contrasta amb una posada en escena que sí que ha estat reflexionada i portada a la pràctica amb severitat.

Les estrelles de l’espectacle són les tres actrius, que aporten tot allò que cada una té i sap per convertir els seus personatges en dones fortes, dures i complicades. Hi ha seguretat, hi ha un trepitjar fort, pinzellades sarcàstiques pel pas del temps, rigor i dedicació desesperada. És la seva presència el que converteix l’obra en una bona proposta malgrat que tingui mancances. Alguns canvis d’escena són sobtats i cares de profunditat dels personatges no estan del tot imaginades, o almenys no queden clares en la interpretació. Si bé la protagonista domina l’escena, els altres dos personatges juguen un paper més de complementarietat.

Sigui com sigui, Un tret al cap compta amb molts aspectes com els salts temporals, els canvis de dinàmica o la interpel·lació directa amb un públic singular que li atribueixen aquest què que omple butaques. L’espectacle no ha de ser la culminació d’aquest text, que necessita encara donar més voltes. Amb esforç, intenció, i una voluntat més clara aquest espectacle limitadament ressonador pot guanyar molta més força. Les metàfores estan molt ben trobades, tot sigui dit, i les dones turmentades són molt més sinceres i reals que cap altra història menys contemporània. En definitiva, la sala gran del teatre segueix en la seva línia recent, sense acabar de brillar, però amb una tríada d’actrius que salven la situació.

Judit Martínez Gili
@CritCultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *