Requiem pour L
Teatre Municipal de Girona, 17 de novembre de 2018
[caption id="attachment_3571" align="aligncenter" width="366"]
Fotografia: Chris Van der Burght[/caption]
Cadascú de nosaltres viu la mort d’una manera particular i diferent dels altres. El que sí que és cert és que, segons la religió amb la qual hem crescut i la cultura que ens ha envoltat, ho vivim d’una manera més o menys tràgica. I és que a Occident, la mort sempre ha estat un tema tabú. És per això que Alain Platel fa un experiment una mica macabre, diria jo, però d’una bellesa extraordinària, acompanyat de la música de Fabrizzio Cassol.
Requiem pour L mostra a l’espectador l’última hora i mitja de vida de L, Lucie. Una dona belga, defensora de l’eutanàsia, que va acceptar ser gravada per Platel mentre la seva vida s’apagava. Les imatges poden ser una mica angoixants per a segons qui, ja que, tot i que és una “mort dolça” i premeditada, es nota patiment en les seves expressions facials en algun moment. El primer pla de Lucie, envoltada dels seus, presideix l’escenografia de l’obra. Hi ha una pantalla gegant al fons de l’escenari i, davant seu, tot de prismes negres de diferents alçades que imiten les caixes fúnebres. Un acordió acompanya, amb una manxa gairebé muda, la respiració de la dona i, poc a poc, comencen a entrar diferents músics i ballarins, fins a arribar a catorze personatges a escena. Catorze cantants i ballarins que reinterpreten la missa dels difunts de Mozart.
Cassol pren com a base el Rèquiem de Mozart; una peça tan completa com inacabada, i la fusiona amb ritmes africans, jazz i òpera per fer-nos partícips d’una cerimònia de dol totalment diferent de la que estem acostumats. A partir de la fusió d’aquests ritmes, agafa una peça fúnebre i dramàticament intensa i, sense perdre-li el respecte, la converteix en un viatge, una celebració de la vida. Un diàleg entre cultures, una barreja de rituals. I és que tal com diu Platel, hi ha cultures fora d’Europa on la mort se celebra com un agraïment a la vida, com un impàs vibrant i positiu, per exemple en la cultura africana. És per això que els moviments dels ballarins són un diàleg amb el cel i amb la terra, amb les arrels. El cos en connexió amb la mare natura. Cal destacar també el contrast de les camises fetes amb tela de capulana africana, plenes de colors vius, igual que els complements, que contrasten amb els vestits negres dels personatges.
Rodríguez Vangama és qui dirigeix des de la seva guitarra de doble mànec aquesta meravellosa fusió de cultures en clau fúnebre. Una obra que respecta els punts àlgids del Rèquiem i que en tot moment manté la connexió amb la versió de Mozart a partir dels tres cantants d’òpera que trobem dins la formació. Un contratenor, un baríton i una soprano amb veus exquisides, suaus i matisades que fan de vincle entre la interpretació pròpiament cristiana i europea i la part més tribal.
Tant Platel com Cassol trenquen amb els estereotips sobre la celebració fúnebre, i destapen la mort com a tema tabú tot regalant-nos una oda al mestissatge. Els directors de Requiem pour L trenquen amb tots els esquemes que envolten aquest tipus de celebració i remouen la ment dels espectadors.
Núria Martí Casanova
