Viatge a les profunditats de l’horror

Croades
El Maldà, 23 de setembre de 2018

© Anna Vilarrú

El Maldà obre la temporada 18-19 amb una companyia jove, La Ràtzia Teatre, que ens porta Croades, un text de Michel Azama sobre la crueltat i l’absurd de totes les guerres. L’adaptació i la traducció són de Santiago Sans, i està dirigida per Jordi Vilà.

El text de Michel Azama, predecessor de les tragèdies de Wajdi Mouawad, narra històries entrecreuades de diversos personatges que, com fantasmes, sorgeixen per explicar els seus patiments i la crua mort que van patir a la guerra, tant se val quina, totes són més horribles del que puguem imaginar. Entre aquestes històries destaca la d’Ismaïl i Jonathan (José Luis Oliver i Marc Tarrida Aribau), dos amics d’infantesa que, per motius de religió, queden separats en bàndols diferents i es veuen obligats a enfrontar-se l’un a l’altre. Ismaïl s’enamora d’una noia del bàndol contrari, Bella (Marta Nicon), cosa que complica encara més l’horror que ja suposa lluitar a la guerra. Enmig de tant d’horror, una parella de vellets morts (Pere Aguiló i Laura Piñeiro) van recollint tots els cadàvers que deixa la guerra.

La Ràtzia ha decidit acarar aquest text tan agressiu barrejant un to naturalista, en la història d’Ismaïl, Bella i Jonathan, amb un de més grotesc i estripat, en les històries de les diverses víctimes de la guerra que van apareixent al llarg de l’obra. Encara que el to grotesc pot resultar en alguns moments excessiu o histriònic, el fet és que generalment funciona, i és una bona estratègia per distanciar-se de l’horror, la qual cosa ajuda a sostenir una dramatúrgia llarga que és fenomenal, però que suposa un repte per a qui la porta a escena.

L’equip d’actors i actrius és jove, però supera amb èxit aquest repte, i demostra que sap saltar del to més realista al més grotesc, sense perdre mai la versemblança. Entre tots ells destaquen José Luis Oliver i Marc Tarrida Aribau, que interpreten els dos protagonistes i altres personatges, i Laura Piñeiro, que, a més del paper de la velleta que recull els morts, ens ofereix una colpidora interpretació d’una dona que busca el camí de Jerusalem.

L’escenografia i el vestuari de Caterina Bonet i Helena Torres són dos dels pilars essencials del muntatge, que juga també amb l’on i off stage, començant l’obra fora de la sala i fent que, de mica en mica, ens endinsem en la foscor de les històries que estem a punt de viure.

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *