Quand j’aurai mille et un ans
Institut del Teatre, 13 de setembre de 2019
A l’entrada de l’Institut del Teatre s’hi respirava un ambient diferent al de la resta de teatres de Barcelona. Sense saber ben bé el què. I un se n’adona que el públic que fa cua, majoritàriament, parla en francès. Joves expatriats, famílies amb nens divertits, estudiants de l’EOI... Mais oui, c’est le Festival Oui! L’obra: Quand j’aurai mille et un ans, de Nathalie Papin. L’autora era a la sala, convidada.
Una nadadora (Alice Benoit) es troba, per accident, en una càpsula del temps submergida a l’oceà. Dins la càpsula, Ceti, la nadadora, que sap del cert que viurà 117 anys, hi coneix en Mili (Basile Yawanké), un noi que sap que arribarà a viure fins als mil anys. L’interès mutu els presenta un dilema: Què importa un instant, en una vida del mil anys? L’anciana investigadora de cabells blancs i silenci ermità (Makiko Kawaï) amb qui conviuen dins la càpsula, somriu amb bonhomia.
Quan j’aurai mille et un ans és una obra dirigida a un públic infantil —pel plantejament naïf de la història i els personatges— que té l’ambició de plantejar, a la canalla, qüestions filosòfiques sobre la finitud de la vida, la mesura del temps, i la importància del procés com a fi en sí mateix.
La posada en escena té la gran virtut de ficar-te dins la càpsula marina i fer-te sentir al fons de l’oceà. Si un servidor, amb vint-i-vuit anys i una dècada llarga amb pèls a les cames, va quedar-ne fascinat, imagino que la canalla va xalar encara més.
Tot i que l’obra està destinada a un públic infantil, poden fer-se diverses lectures, segons l’edat, i estèticament és atractiva i suggerent. D’aquesta manera, tan grans com petits van sortir-ne satisfets.
Unes últimes reflexions generals sobre el festival:
Primer, és un gran encert portar teatre internacional amb subtítols; ens apropa companyies i autors desconeguts, i ens permet gaudir altres idiomes.
Segon, el festival, que rep finançament públic —de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona, i de l’Ajuntament de Barcelona—, podria plantejar-se de posar-hi els subtítols en català. Els subtítols en castellà estan bé; però ja que tenim una llengua comuna amb França, compartim-la. També, per una qüestió de responsabilitat pública envers les llengües minoritàries i, sovint, minoritzades.
Tercer, el Festival Oui! porta només tres edicions, i el programa és realment complet, amb xerrades, lectures, projeccions, i fins un premi a la millor crítica.
Llarga vida al Festival Oui!
David Jou
@DavidDovlatov
