Quan tindré mil i un any

informació obra



Intèrprets:
Makiko Kawaï, Alice Benoit, Basile Yawanké
Direcció:
Jérôme Wacquiez
Autor:
Ernesto Caballero
Traducció:
Jaume Melendres
Sinopsi:

Cendi sap del cert que viurà 117 anys. Es posa a imaginar amb Mili el dia que faran els 1001 anys… Present el 2018 "Dos passos cap a les estrelles" al festival Oui, la Compagnie des Lucioles torna amb el text que Nathalie Papin ha escrit per ella sobre el tema de la voluntat d'anar fins els límits de la vida. Aquesta autora, premiada i elogiada per la qualitat de la seva escriptura pel públic jove. El Festival és co-productor d'aquesta obra.

Crítica: Quan tindré mil i un any

20/02/2019

Viure més, és viure més?

per David Jou Bueno

Quand j’aurai mille et un ans Institut del Teatre, 13 de setembre de 2019

A l’entrada de l’Institut del Teatre s’hi respirava un ambient diferent al de la resta de teatres de Barcelona. Sense saber ben bé el què. I un se n’adona que el públic que fa cua, majoritàriament, parla en francès. Joves expatriats, famílies amb nens divertits, estudiants de l’EOI... Mais oui, c’est le Festival Oui! L’obra: Quand j’aurai mille et un ans, de Nathalie Papin. L’autora era a la sala, convidada.

Una nadadora (Alice Benoit) es troba, per accident, en una càpsula del temps submergida a l’oceà. Dins la càpsula, Ceti, la nadadora, que sap del cert que viurà 117 anys, hi coneix en Mili (Basile Yawanké), un noi que sap que arribarà a viure fins als mil anys. L’interès mutu els presenta un dilema: Què importa un instant, en una vida del mil anys? L’anciana investigadora de cabells blancs i silenci ermità (Makiko Kawaï) amb qui conviuen dins la càpsula, somriu amb bonhomia.

Quan j’aurai mille et un ans és una obra dirigida a un públic infantil —pel plantejament naïf de la història i els personatges— que té l’ambició de plantejar, a la canalla, qüestions filosòfiques sobre la finitud de la vida, la mesura del temps, i la importància del procés com a fi en sí mateix.

La posada en escena té la gran virtut de ficar-te dins la càpsula marina i fer-te sentir al fons de l’oceà. Si un servidor, amb vint-i-vuit anys i una dècada llarga amb pèls a les cames, va quedar-ne fascinat, imagino que la canalla va xalar encara més.

Tot i que l’obra està destinada a un públic infantil, poden fer-se diverses lectures, segons l’edat, i estèticament és atractiva i suggerent. D’aquesta manera, tan grans com petits van sortir-ne satisfets.

Unes últimes reflexions generals sobre el festival:

Primer, és un gran encert portar teatre internacional amb subtítols; ens apropa companyies i autors desconeguts, i ens permet gaudir altres idiomes.

Segon, el festival, que rep finançament públic —de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona, i de l’Ajuntament de Barcelona—, podria plantejar-se de posar-hi els subtítols en català. Els subtítols en castellà estan bé; però ja que tenim una llengua comuna amb França, compartim-la. També, per una qüestió de responsabilitat pública envers les llengües minoritàries i, sovint, minoritzades.

Tercer, el Festival Oui! porta només tres edicions, i el programa és realment complet, amb xerrades, lectures, projeccions, i fins un premi a la millor crítica.

Llarga vida al Festival Oui!

David Jou @DavidDovlatov