Multiperspectivas#3
Cal Trepat (FiraTàrrega)
La paraula “vulnerable” prové del mot llatí vulnerabilis, format pel terme “vulnus” (que significa ferida) i el sufix “-abilis” (que indica possibilitat). És a dir, ser vulnerable implica la possibilitat de ser ferit. Quelcom, amigues, inherent a tot ésser humà. I l’espectacle d’improvisació teatral, dansa i circ Multiperspectivas#3, una creació de Rut Balbís, Arturo Cobas, Antón Coucheiro, Ana Gesto i Paula Quintas, ens parla d’això.
En una de les naus de Cal Trepat, a Tàrrega, s’hi desplega una sala ampla, de parets nues i llum tènue lilosa. No hi ha cadires, no hi ha grades, cap seient. La gent s’aboca curiosa sobre la instal·lació central: una estructura metàl·lica que subjecta dos cables tensats de funambulisme. Un senyor amb un micròfon i posat simpàtic ens felicita per no seure en rotllana. La tendència com a públic és acomodar-se deixant un espai al centre, mirar i esperar. Aquí ens conviden a tocar, a col·locar-nos on ens doni la gana, sobre el dispositiu, fins i tot. I, mentre ens situem, la performance ja fa estona que ha començat.
A l'Antón Coucheiro (el senyor simpàtic) l’acompanya la Paula Quintas, ballarina i equilibrista circense de l’espectacle. L’intèrpret es mou per l’espai. Ens mira. I ens confessa que exercint la professió ha tingut por. Ostres, una funàmbula amb vertigen. Els espectacles d’acrobàcies sovint es basen en l’expressió del virtuosisme. L’èxit recau en la superació d’un exercici físic, que ens meravella per ser pràcticament impossible, proper a la màgia. Aquí, en canvi, la figura de l’acròbata aterra. Se’ns fa pròxima, humana. Vulnerable.
La Paula es mou de manera improvisada entre la gent, mentre el comentarista narra, com si es tractés d’una audiodescripció, allò que està passant. Un nen que, ajagut sobre la falda de la seva mare, es mossega les ungles. Un home que aparta el genoll per deixar passar la ballarina. Posar el focus en la gestualitat genuïna dels assistents ens obliga a apreciar aquella bellesa quotidiana que s’està donant i estem passant per alt, pendents d’un suposat fet extraordinari que executarà l’artista.
La ballarina s’atura davant d’algú. Se’l mira. Imita el posat. I d’aquí en fa néixer un moviment que bressola l’espectador escollit i l’anima a seguir aquest ball improvisat. Els espectadors observem i som observats. Ser mirat per uns quants ulls sense previ avís fa brollar rèpliques que sorgeixen pràcticament del nostre inconscient. És a dir, implica exposar quelcom íntim. I això genera vertigen. La por al ridícul. És com caminar sobre una corda fluixa. Ens fa vulnerables també a nosaltres, el públic.
La performance continua donant-se entre el ball, l’equilibri i la relació amb els espectadors. Ens proposen canviar de lloc, trobar una nova perspectiva. Ens passen el micròfon i posem so als moviments de la ballarina, que fa encaixar el ritme del seu cos a les onomatopeies i paraules que llancem. Interactuem amb la instal·lació, que ara sembla que produeix musicalitats quan la toquem.
I és així, a través del joc, és a dir, el plaer de fer les coses al marge del resultat (com l’espectacle mateix), que desactivem la vergonya. La vergonya, aquella experiència dolorosa en creure que som imperfectes i que, per tant, no mereixem la pertinença al grup. Tot el contrari del que fa Multiperspectivas#3, que és, en definitiva, generar un espai còmode que converteix les reaccions genuïnes i improvisades en humor, i la vulnerabilitat en una mostra d’autenticitat.
Júlia Ferrer Mundó
