Là. Baró d'Evel.

informació obra



Autor:
Blaï Mateu Trias
Intèrprets:
Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, L'ocell Gus
Escenografia:
Lluc Castells
So:
Fanny Thollo
Il·luminació:
Adèle Grépinet
Vestuari:
Céline Sathal
Direcció:
Alain Francoeur
Composició musical:
David Simard
Sinopsi:

Ja passava a Bèsties, que es va poder veure per última vegada al Mercat de les Flors fa uns mesos i que, amb cavall i algunes aus a la pista, va ser la darrera creació de la companyia abans d’aquest conjunt de dues peces. Ara, la companyia francocatalana integrada per Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias (fill, per cert, del conegut pallasso Tortell Poltrona) porta als escenaris barcelonins , primera part del díptic escènic Là, sur la falaise, que si es compleixen les previsions es podrà veure l'any 2019. Totes dues peces, concebudes com a vasos comunicants, parteixen d’un mateix impuls d’explorar les oposicions (entre el negre i el blanc, entre l’equilibri i el desequilibri...) i també les moltes cares del treball amb animals. Ho veureu a , una peça per a dos humans, un micro, un ocell anomenat Gus i dos colors: els mateixos blanc i negre de les plomes de l’au. Decourtye i Mateu exploren aquí els conceptes d’equilibri i desequilibri, mentre intenten trobar els límits de la veu humana, del ritme i de la llum. Sobre ells, lliure per l'escenari, l'au representarà el món de les creences i supersticions, però també la llibertat i la lleugeresa. Tot passa en un escenari d'una claror immaculada que, a poc a poc, s’anirà transformant en una exploració de la dualitat, que és un dels signes d'identitat de la peça.

Potser, com diuen els mateixos creadors,  funciona com un pròleg de la futura La falaise, la segona peça que veurem l'any vinent i que està protagonitzada per vuit intèrprets, els mateixos dos colors (el blanc i el negre) que la lliguen a  i uns col·laboradors molt animals, entre els quals un cavall i algunes aus.

Com és habitual, Baró d’evel torna a col·laborar en aquesta ocasió amb Maria Muñoz i Pep Ramis, integrants de la companyia de dansa Mal Pelo, però també amb l'autora i dramaturga Barbara Métais-Chastanier.

Finalista a Noves tendències dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Là. Baró d'Evel.

14/12/2018

A la recerca de l'essència

per Lluc Solés

Teatre de Salt, 21 de novembre de 2018

Què queda quan ens despullem del tot? Què queda quan despullem l’escena del tot? Quatre parets blanques i la possibilitat d’una esquerda. Baró d’Evel proposa un meravellós viatge a partir d’aquestes condicions inicials, que són, de fet, les condicions inicials. L’escenari es transforma en una gran tela, àvida de traços, en el senzill poema iniciàtic de .

Si haguéssim de caracteritzar aquest espectacle amb una sola paraula, n’hauríem de dir "inclassificable". Entre el clown, la dansa, la música i l’acrobàcia, Camille Decourtye i Blaï Mateu construeixen una sèrie de números que s’enllacen i es confonen. En escena, els dos actors —tres, de fet; el corb Gus, ànima de la festa, fa una interpretació magistral, sobretot en la primera aparició—, un micròfon i molts metres de cable. L’austeritat escenogràfica és l’element diferencial de . Pocs elements però molt ben escollits i, sobretot, molt ben treballats: descobrim, per exemple, el color negre dels murs que clouen l’espai escènic sota una capa de pintura blanca, fresca, que els cobreix i els descobreix completament.

Cada petita entrée és una reflexió sobre l’essència. Sobre l’essència de les passions i les relacions humanes, però també sobre l’essència de la representació escènica. Els dos personatges omplen la buidor absoluta a través de gestos també essencials. Els costa usar el micròfon per a construir un discurs articulat; sembla que evitin la paraula en tot moment. El cos, el crit, el gest, es converteixen en formes de comunicació infinitament més expressives que el verb, perquè troben en la despulla total un espai de llibertat on afirmar-se. Baró d’Evel experimenta en una eternitat en blanc, que necessita i demana ésser delimitada, modulada, deformada, omplerta. La paraula, indefensa enmig d’aquest misteri, no hi té res a dir.

A , la reflexió comparteix espai amb l’humor. L’entrada en escena del corb Gus desperta inevitablement les rialles del públic, i en molts moments els dos personatges es converteixen en autèntics clowns. És més, a través de la hilaritat aconseguim captar més clarament la profunditat de cada gest escènic; aquí resideix el sentit últim del clown, que Baró d’Evel ens presenta com una oportunitat per pensar-nos des de la incongruència entre els nostres desitjos, el nostre cos i la realitat que ens envolta. Cada situació entranya una nova paradoxa, o un nou sense sentit amb el qual ens sentim identificats, perquè pertany a la nostra vida quotidiana. Les diferents seccions ens arriben encadenades magistralment a través del joc amb els escassos elements escenogràfics, de manera que el resultat plàstic d’una escena es converteix en condició inicial de la següent. Així, la nostra memòria es perd entre símbols que acaben formant part d’un conjunt inintel·ligible, com el que forma l’acumulació de contradiccions que esquitxen la nostra realitat. L’única manera de fer-hi front, sembla concloure Baró d’Evel, és a través de la rialla.

Cal destacar per últim la delicadesa del tractament de l’espai sonor. I és que la música juga un paper fonamental en , principalment a través de dues intervencions solistes que basen el contingut de dos dels números. Es tracta de fet de la deconstrucció de dues famoses àries d’òpera, que Decourtye i Mateu ens ofereixen despullades de tota solemnitat, només en essència. I així la música, doncs, es torna còmplice culpable d’aquesta còmoda recerca en la incertesa. Potser sí que el ritme decau en alguns moments, però la poesia de és sincera i sincerament es recupera, en bona part gràcies al singular When I am laid on earth que entona Blaï Mateu, convertit per a l’ocasió en un hit inèdit de Tom Waits. És un plaer, en definitiva, saber que és només el pròleg d’un espectacle més gran, La falaise, que s’estrenarà el 2019.

Lluc Solés @LlucSolsCarb