Entre polièster
Sala La Planeta
He tornat a veure l'obra de la Companyia Atzucac. La primera vegada va ser l'any passat al Festival Z, on es va estrenar. Hi vaig arribar una mica per casualitat, el nom no em deia gran cosa (Ens movem entre polièster a la recerca d'una nova tendresa), però en vaig sortir exultant. I la sensació ha tornat a ser la mateixa quan l'he tornat a veure ara que l'han fet a La Planeta, ara amb el títol escurçat (Entre Polièster) i més polida en algun aspecte, però conservant la mateixa frescor. I amb això no vol dir que estigui poc treballada, però aconsegueix transmetre la sensació que el teatre és un lloc accessible, on hi ha espai pel joc. Que perquè el públic s'ho passi bé, és tan senzill com veure que les actrius s'ho estan passant bé a escena.
Per això l'obra és tan personal, perquè en algun moment tens la sensació d'estar veient dues amigues que juguen, de ser una intrusa en un moment tan íntim com és el joc. I encara que sigui una mica així, ja que l'obra ha estat escrita i dirigida per elles mateixes, també te'n fan part, et conviden a participar-hi. De fet, recreen tan bé la sensació d'intimitat que surts sentint que les coneixes millor, que has fet unes amigues, encara que només les miressis i que no hagis pujat a l'escenari a jugar amb elles, per ganes que en tinguessis (perquè les tens). Encara diria més: l'obra genera tanta tendresa, que sents que les estimes encara que no les coneguis de res. Veure Entre polièster és entrar a veure el món des de la seva perspectiva, i és un lloc on t'hi voldries quedar. I això que no en tenen una visió gens naïf: es parla des de la consciència que vivim en un sistema insostenible a tots nivells. Sense fer-ho tema central, es té present en tot moment la falta de perspectives dels joves i la gravíssima crisi climàtica que afrontem. És una peça crítica amb les demandes d'hiperproductivitat i les seves conseqüències, critica l'artificialitat entre la que vivim.
I en oposició a tot això, s'erigeix la vida, la gran protagonista de l'obra. Vida que són les plantes que creixen, les persones que creixen, els adults que han crescut però que encara troben temps per perdre. Vida al marge del que justament espera el sistema. Això és el que defensa la seva obra, que desprén vitalitat, que des de l'humor i l'exageració et porta a veure que potser és la societat que ha anat massa lluny en l'absurd. Per això, ofereix en el joc una revolució, fa de l'alegria un fet contestatari. És una peça que recorda que també hi ha vides sinceres que poden créixer entre el polièster.
Celebro molt que, per variar, es facin obres on la crítica sigui des de la tendresa, està molt bé que la dramatúrgia no sempre hagi de ser dramàtica i es tingui en compte l'humor. Està molt bé que tant a l'escenari com al carrer s'erigeixi la vida, i que se'ns recordi que és una cosa preciosa i que a ningú li ha d'agradar morir.
Anna Llosas
