Travy
Teatre Sagarra, 17 de setembre de 2021
Quan naixem depenem, inevitablement, dels membres més madurs del nostre clan: els pares. Els necessitem de forma material i biològica. Ens proporcionen aliment i ens protegeixen dels danys físics del món exterior. Però ben aviat aquesta dependència també esdevé emocional. I aquí comença la moguda.
La família és un nucli infinit de material humà, de creació artística i literària, d’històries psicoanalitzables. Un autèntic calaix de merda que ha donat bola a les grans tragèdies gregues, a les comèdies shakespearianes i a totes les temporades de Pasión de Gavilanes i derivats. Un tema, per tant, inscrit en l’ADN de la història humana. Absolutament universal. Potser per això l’espectacle Travy, escrit per Pau Matas i Oriol Pla (i dirigit per aquest últim), en tractar totes aquestes qüestions, i fer-ho des de la tendresa i l’humor, torna a tenir ara tan bona acollida als teatres. Perquè ens permet als espectadors sentir-nos identificats (cosa que ens encanta), i fer la catarsi pertinent, però des d’un lloc segur i distès com és la ficció còmica.
Travy està protagonitzada, tant a la vida real com al guió, per una família d’actors (Quimet Pla, Diana Pla, Oriol Pla i Núria Solina) que es parodien a ells mateixos i al seu propi procés de creació de l’obra que estem presenciant. I és precisament sota aquesta idea de “l’assaig” que la història agafa força: permet als espectadors presenciar com afloren els records íntims i les problemàtiques internes de la família. Tot, a través d’unes interpretacions que tenen aquell punt d’exageració, necessari per despertar el riure, però a la vegada la subtilesa que propicia la lectura entre línies. Que anima a entretenir-se desxifrant les relacions interpersonals i els símbols visuals als quals ens evoca el text i l’attrezzo.
El cert és que l’aspecte metateatral s’anticipa des de l'inici: l’escenari ens mostra els budells del teatre. Barres de muntatge al descobert, caixes i maletes metàl·liques als laterals, cables en viu i diverses cortines i talons al fons. Una escenografia que pot funcionar com un menjador de casa, un local d’assaig o l’interior de la ment dels personatges. Sempre en construcció i susceptible a mutar, com la creació artística. I és que Travy també ens parla d’un conflicte generacional entre dues maneres d’entendre el teatre: el teatre de carrer, gamberro i d’improvisació, defensat pels pares vs. el teatre modern, intel·lectual i alternatiu, promogut pels fills. Una problemàtica que, lluny de passar per l’elecció, ho acaba incloent tot com a forma de resolució (afegint-hi teatre clàssic, clown, circ, mim i molt més). El que converteix l’obra, aleshores, en un caos meravellós i en un homenatge a les arts vives.
En definitiva, podríem dir que Travy aconsegueix a través de l’humor, que sempre té un efecte sorprenent en l’espectador, desarmar i, d’aquesta manera, preparar el blanc perfecte perquè les dosis de veritat penetrin amb més eficiència. Una fórmula exitosa que, en conseqüència, culmina emocionant al públic. O així vaig sortir jo del teatre: rendida als peus dels Pla-Solina i amb ganes d’abraçar a la meva família. Però al final em vaig desdir i vaig optar per demanar-los 20 euros, perquè, mal que em pesi, encara depenc d’ells en tots els sentits.
Correu a mirar els bolos que els queden aquí.
Júlia Ferrer Mundó
ig: @juulietju / tw: @juulietju
