La senyora Florentina i el seu amor Homer
Teatre Nacional de Catalunya, 22 i 24 de febrer
[gallery ids="269"]
De la mà de Sergi Belbel arriba a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya “La senyora Florentina i el seu amor Homer”. L’obra, de Mercè Rodoreda, dura dues hores i quaranta minuts i es caracteritza per un desenvolupament en profunditat dels personatges més que no pas de l’acció. Així doncs és més activa que la dinàmica habitual de la retòrica de l’escriptora, tot i que en alguns moments es pot fer una mica massa llarga. Sigui com sigui però, la trama no és gens difícil de seguir i converteix l’espectacle en còmode, planer, i agraït. A més, el director ha seguit en la seva línia de proposar grans muntatges escenogràfics i una dinamització de l’obra focalitzant-la en l’entreteniment per sobre de la reivindicació social.
La protagonista, Florentina, és professora de piano i viu sola a Sant Gervasi anhelant la visita dels divendres del seu estimat Homer, casat i amb fills. Les seves veïnes, icones de la vida de l’època, viuen còmodament del safareig del veïnat. El text llueix amb expressions contagioses plenes de la seva marca d’identitat. D’amagades, aprofita també per donar llum a la seva vida i lluita, així com a la d’una mica a la de totes les dones de llavors i de sempre.
El personatge de la Florentina evoluciona al llarg de l’obra en maduresa i fortalesa de forma molt significativa. Mercè Sampietro encarna aquest paper amb certa veridicitat tot i que no acaba de plasmar l’evolució del personatge. En el seguiment dels seus passos els fets han de transcórrer amb naturalitat, fet que només s’aconsegueix gràcies a la innocència i força de les seves companyes d’escena. Entre totes elles n’hi ha de solteres, vídues, casades, i majoritàriament velles. La que destacarà per la seva edat és la jove minyona, la Zerafina. Cal ressaltar el gran desplegament de talent que fa d’aquest personatge Elisabet Casanovas, portant-lo de la manera més còmica, fresca i dinàmica possible. La gran majoria de la companyia -exceptuant la presència masculina com a mera acompanyant puntual- la formen dones que esdevenen lliures gràcies a la seva amistat, que les allunya de la profunda soledat. És interessant que cap d’elles s’acontenta amb la seva situació però no donen la imatge de passar-ho malament, perquè el públic les veu en el moment més emocionant del seu dia, les seves reunions veïnals.
La sala gran del TNC busca semblar encara més majestuosa amb un desplegament escenogràfic de por entre vitralls, centenars de flors i mobiliari típicament de l’època. Aquest espai disposa d’un escenari amb una profunditat sorprenent, que en cap moment fa nosa sinó que alleugera la sala i li dóna dimensionalitat. Resulta una mica contradictori el fet que l’obra estigui centrada en l’hivern però que l’exterior estigui ple de flors. Es podria interpretar com que l’exterior és aquest despertar al qual els personatges volen arribar però no és fins al final que trenquen amb les seves cadenes i són capaces de passejar-hi i córrer. Cal tenir en compte que una sala d’aquestes dimensions i plena de gom a gom es troba amb el perill que segons quins diàlegs es poden desdibuixar si s’escolten des de les últimes files. El gran piano de cua és un dels centres de l’escena i ha estat el suport de Florentina en la seva travessia somniada. És una llàstima que no se li donés tot el potencial que hauria pogut tenir, és a dir, que la Florentina no toqués el piano realment en lloc de fer-ho veure.
Malgrat la voluntat d’entretenir, en l’obra hi ha, sense cap mena de dubte, una lluita present. Es reivindica el paper d’una dona lliure que per tenir una vida plena no necessita la figura masculina imposada per la societat. En definitiva, “La senyora Florentina i el seu amor Homer” és una obra que aprofita el text per fer comèdia i reivindicar el poder de la dona; així amaga un rerefons dur del passat i del present. Donar-li aquesta perspectiva còmica ha estat una aposta encertada, ja que fa que l’obra no es faci tan pesada i llarga. Sense cap mena de dubte, les actrius secundàries són les qui més es poden lluir i rebre una sentida felicitació del públic, sobretot l’Elisabet Casanovas.
Judit Martínez Gili i Cèlia Ventura i Gabarró
