Songs for the bitch-witch women
Fundació Joan Brossa, 19 d'abril de 2024
Joana d’Arc, al segle XV, va ser cremada per heretgia i bruixeria. Sor Juana Inés de la Cruz, al segle XVII, va ser forçada a abandonar els seus estudis literaris i científics per la seva crítica cap a la misogínia i hipocresia de l’Església. Rosa Parks, al segle XX, va ser arrestada, amenaçada i agredida després de negar-se a cedir el seu seient d’un autobús a un passatger blanc. Sophie Scroll va ser executada per la Gestapo per liderar un moviment anti-bel·licista. Nawal el Saadawi va ser empresonada per aixecar la veu sobre la mutilació genital femenina a l’Islam. Ana Orantes, el 1997, va ser assassinada pel seu marit per denunciar públicament els abusos que havia patit durant 40 anys. Avui en dia, el paper dels mitjans audiovisuals, la premsa, les xarxes socials, etc. difuminen la frontera entre allò públic i allò privat, i permeten que comencem a conèixer casos de dones que no han denunciat greuges col·lectius com les figures històriques mencionades més amunt, sinó que simplement han explicat la seva història.
L’obra de Mariona Naudin juga a ser un programa televisiu macarra, d’aquells que ens fan canviar el canal immediatament excepte quan tenim ganes de deleitar-nos macabrament amb l’estat de la cultura al nostre país. És obra i alhora televisió, concert, sorteig, performance… Ho és tot i no és res, com ens recorden en tot moment. Com a espectadores de teatre contemporani, entrem a la sala en un estat d’expectació, un a veure què ens trobarem avui i un què significa aquest títol tan hermètic? El numeret de rifa que ens entreguen a la porta és el primer que ens descol·loca (formarà part de l’obra?, és un sorteig extern, de la Fundació?). A continuació comencem a sentir veus que confirmen que tot està preparat (regidoria 1, càmera 2, tot a punt?), el fum ens inunda els narius, i algú en una postura estranya apareix en el forat entre dues cortines (quina es la metàfora?, representa un naixement o una mort?). Quan entren els dos personatges amb vestits blaus i una mitja al cap se’ns indica quan aplaudir i quan no a través d’un cartell al sostre, i la nostra ment acostumada als reptes interpretatius maquina, gira, treballa per entendre què vol dir tot. Però Naudin s’afanya a fer-nos saber que podem deixar anar aquesta dèria exegètica, que l’obra no és res, que no hi ha un significat a descobrir.
A través de constants “recursos” (salts, crits i piruetes) i una espècie de lectura profètica del passat i el futur dels espectadors, la pròpia directora i María García Vera lideren un plató completat per la música i l’espai sonor en directe de Núria Andorrà i Sara Fontán. El públic, que al teatre sempre té un paper essencial, aquí es converteix explícitament en un personatge més i esdevé partícep i còmplice de l’acció perpetuada. L’element vouyer del drama burgès és portat a l’extrem amb una peça que posa en qüestió l’obsessió cruenta contemporània amb la violència que no ens toca, que observem des de la distància, a través dels programes de true crime o simplement del Telenotícies Vespre.
La dona i la paraula estan irremeiablement lligades, i no precisament de forma positiva. Des de petites se’ns ensenya a callar, a saber escoltar, a no alçar la veu, a reprimir el crit quan ens toquen, ens violen i ens maten. A hores d’ara en som ben conscients, i els intents de recuperar el control de les nostres veus, individuals i col·lectives, no són pocs. Songs for the bitch-witch women, potser a causa d’una consciència de la futilitat d’aquests intents, adopta una altra estratègia i elimina la funció comunicativa de la paraula. Per contra, rearticula l’advertiment d’Hades a Orfeu, i ens insta a mirar darrera nostre, a vigilar nuestro detrás.
Martina Agustí
@m4rtin4gusti
