El mar no hi cap en una capsa de sabates
Teatre Tantarantana, 23 de febrer 2018
La companyia El Martell és una de les participants a El Cicló, el projecte en que el teatre Tantarantana dóna residència a companyies joves i independents de Barcelona. Abans de res, vull comentar que sempre que he anat al Tanta, tant als Baixos com a l’Àtic22, he vist teatre de qualitat, compromès, creat per persones joves que, amb recursos limitats, treballen de valent per tirar endavant diversos projectes; i per altra banda, m’he trobat en una platea mig plena. Això m’entristeix profundament i fa qüestionar-me una i una altra vegada quin és el problema del teatre de mitjà format a Barcelona. No hi ha producte interessant, jove, actualitzat, més o menys polític, amb mètodes innovadors, interpretacions properes? Mentida. Quin és el problema, llavors? De veritat m’ho pregunto.
[caption id="attachment_1838" align="alignnone" width="1024"]
fotografia d'AITOR RODERO[/caption]
Entrant ja en matèria, El Martell presenta un espectacle amb una forma molt semblant a X-Y La fidelitat dels cignes negres, una formula que combina un text àgil, amb salts temporals i d’espai bruscament i molts ben filats, recolzats a través de coreografies i partitures corporals que donen força i vida a les paraules. Forma part de la seva marca, aprofitar la corporalitat dels intèrprets amb maneres de ballarinxs (destacant la evident formació clàssica de Salvat), una escenografia mínima i un joc de llums, dissenyat per Ruben Taltavull, que crea espais i ambients.
A El mar no hi cap en una capsa de sabates, quatre nens (dos nens i dues nenes) es queden castigats sense baixar al pati i durant aquells dilatats 30 minuts viuen aventures, la majoria internes, a ritme trepidant. “Algun adult a la sala que pugui responsabilitzar-se de nosaltres?” demanen. Però no n’hi ha cap, d’adult, a la sala. No n’hi ha cap per què tots hem viatjat a les nostres infàncies a través dels infants, interpretats amb tota la innocència i sense caure en tòpics infantils, que hi ha dalt de l’escenari. Els cromos dels bollicao, els asesinatos en la calle veinticuatro, els nens que no ploren “perquè no vull decebre al papa per res del món” i les nenes que no juguen a futbol tot i que “jo sóc davantera centre”.
Andrea Artero, Toni Guillemat, Cristina Arenas i Martí Salvat, dirigits per Laia Alsina, ens mostren al fantasma del nostre infant del passat i recordem tots els estereotips de gènere i ètnia i posició econòmica apresos des de ben petits que, ja des de llavors, no ens atrevim a qüestionar (potser per què no se’ns dóna permís). Recordem com des dels nostres primers anys de vida ja ens condicionen i encaminen a posar categories a les persones, a posar-nos en capses, i a definir-nos a nosaltres mateixos en categories segons el que s’espera de nosaltres, que no sempre coincideix amb allò que realment som o volem arribar a ser.
Un bombardeig d'idees que precisen d'uns dies per tal d'assimilar en la seva globalitat. Amb una forma aparentment innocent, es qüestiona tot allò que ens hem menjat amb patates des de la infància i ara veiem com ens explota a la cara. Veiem com petits gestos que podrien semblar inofensius desencadenen tot un seguit de comportaments, usos del llenguatge, maneres de pensar que portem tan sota la pell que no en som conscients del que realment signifiquen. Del mal que fa donar coses per fet, quan el que estem fent és limitar la llibertat de pensament. Veient aquesta peça em pregunto si no estarem fent nosaltres el mateix amb la infància dels nostres germans petits, cosins, nebots i fills. Es tracta d'un revival, doncs, o d'un warning per a la nostra edat adulta?
Sílvia.
@pinyasonet
