Ven a Fraguel Rock
Teatre Tantarantana, 24 de maig de 2017
[caption id="attachment_662" align="aligncenter" width="336"]
Fotografia d'Aitor Rodero[/caption]
Salvador S. Sanchez i Raquel Loscos són un gran tàndem de dramaturgs i directors que porten des de 2011 regalant-nos les seves creacions amb la companyia La Casa Real, els últims anys ja com a companyia resident al Teatre Tantarantana. L’últim que ens han ofert és “Ven a Fraguel Rock” amb Laura Vila, Sara Sansuan i Rocío Manzano a dalt de l’escenari. Que com sempre, interpreten a la perfecció aquests personatges estripats que tant ens recorden a nosaltres mateixos.
Per als que vam néixer als 90, abans de res hem de posar-nos una mica al dia sobre les sèries que veien els que als 80 i 90 eren adolescents. El text està ple de referències i frases típiques d’aquestes sèries, el públic ha d’estar molt atent per poder-les reconèixer totes (per exemple, al llarg de tota la obra recitaven l’opening gairebé sencer de Bola de Drac), però el millor és que no es fan evidents ni busquen la broma fàcil, sinó que estan perfectament integrades en el text.
Tres personatges que semblen sortits de sèries de dibuixos animats viuen dins un parc d’atraccions, dormint darrere l’atracció de Fraguel Rock, fins que un dia un fet esgarrifós amenaça la seva felicitat, l’assassinat d’un dels animalons de felpa que la protagonitzen. Abans d’entrar, basant-se única i exclusivament en els propis prejudicis, el públic ha de decidir qui ha estat l’assassí a través d’un vot a unes urnes situades a l’entrada. El públic i les actrius saben el resultat de les votacions en el mateix moment, a través d’un joc de llums, i l’obra compta amb tres finals alternatius depenent de l’assassí de la nit.
Tot això és la forma, un paquet molt ben presentat, enginyós, colorit, proper, jove, divertit, una mica gamberro, i sobretot, ben executat. Però l’important, és el contingut. Amb l’excusa d’una trama policíaca, de misteri, i aquests personatges de dibuixos animats, la Casa Real ens parlen d’un tema social (o polític, depèn de com ho miris) molt actual i sobre el que encara ens queda molt camí per recórrer: la identitat de gènere.
Tres personatges: un home, una dona i un animal. No, perdoneu: l’home, la dona i l’animal. Els conceptes. L’essència del que significa ser cadascun d’ells. Què s’espera de tu quan tens unes determinades característiques físiques, què tens permès i què tens prohibit. Però per a mi va més enllà encara, per mi no només parla del gènere, sinó de la identitat individual, en sí.
No sabem qui som si no deixem que els altres ens defineixin. El món occidental necessita tenir-ho tot endreçat i catalogat i això afecta a tots els nivells, a l’hora de definir el nostre rol dins la societat, dins un grup de treball, dins la família o dins una parella. Ens guiem per etiquetes, i moltes d’aquestes etiquetes van lligades a una cadena que ens costa molt trencar. Perquè som animals de costums, i allò que és diferent i desconegut ens fa por, i tal i com ens diuen a Fraguel Rock, preferim que ens diguin qui som, abans que exposar-nos a descobrir-ho nosaltres mateixos en solitari.
Sílvia Mercè i Sonet.
