NUA (Radiografia d’un trastorn)
Mostra d’Igualada, 1 d’abril de 2022
Només arrencar el monòleg amb l’entrada d’Ann Perelló a l’escena, NUA (Radiografia d’un transtorn) ja s’encarrega de deixar clar fins a quin punt parlarà de prop. Des del bon rotllo i la transparència, la proposta és honesta i directa, i es disposa a sacsejar el passat i el present de tothom que hi ha a la sala, en especial a la mateixa Ann Perelló, intèrpret i co-dramaturga, juntament amb Andrea Ros, que rememora la seva pròpia història. Ella, sota la batuta de Marta Aran, se sotmet en pro de la sensibilització a través de la cultura, funció rere funció, a un cru viatge al seu present i passat.
La història transcorre en dos plans paral·lels. Ann Perelló del present, que torna a Mallorca per un assumpte familiar, i l’Ann Perelló adolescent, descontenta amb qui és i com és, amb la relació que té amb la seva família i companys, i amb el seu cos. Si bé ambdues situacions són dures, es planteja amb molta frescor, energia, ritme i amb un punt de quotidianitat còmic que l’actiu amaneix aportant detalls de proximitat a part del cos en escena. En aquesta confluència constant de línies temporals s’hi dibuixa una voluntat d’encarar l’abans, la tempesta, i l’ara, quan sembla que el pitjor ha passat i es pot començar a mirar amb perspectiva. D’aquesta manera, en la peça es minifesta el gran valor de l’art, la seva capacitat de transmetre, connectar i impactar emocionalment a través de l’entreteniment o el pur gaudi. En cap moment NUA dona lliçons de com s’ha de gestionar, com s’ha de detectar o prevenir un trastorn de la conducta alimentària; únicament busca que se’n parli.
És molt difícil sostenir un monòleg durant una hora i la proposta acompanya la protagonista amb un espai diàfan on uns vàters són armariets de la intimitat del personatge. Llum, contrallum i ombra, música pop dels dos mil i projeccions a la paret blanca del fons; tot disposat per deixar espai a allò que, com que no se’n parla, és com si no existís, i que pren forma en converses, trucades i missatges, i fragments de diari personal. De fet, l’imaginari de NUA fa aquella sensació de salt al passat rememorant el messenger, el fotolog o les cançons de la Britney Spears. En l’actualitat prenen altres formes però són, al cap i a la fi, els canals, llenguatges i contingut que consumeixen en massa les adolescents, a través del qual conformar les expectatives vinculades al cos que associen a l’entorn.
És així. Comptar calories per menjar més sa, començar l’operació biquini amb petites restriccions autoimposades, o basar el culte al cos en les exigències de pertànyer als estàndards de la societat semblen estratègies de màrqueting o pràctiques habituals, normals, inofensives, però són els primers passos d’un trastorn de la conducta alimentaria. NUA, en aquesta radiografia del cas d’una noia adolescent, es dirigeix a cada persona asseguda a platea, perquè visibilitza un problema sistèmic gravíssim que realment afecta tothom. Un espectacle que activa la conversa, que arriba perquè parla directament al públic, i connecta tant amb joves com amb adults.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
