Las personas del verbo

informació obra



Intèrprets:
Pep Munné, Judit Farrés, Julia Gutiérrez Caba, Miguel Rellán, Neus Roig Abellà, Laura Martínez del Río
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Jaime Gil de Biedma
Coreografia:
Andrés Corchero
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Caracterització:
Núria Llunell
Il·luminació:
Lyonel Spycher
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Músics:
Judit Farrés
Sinopsi:

Joan Ollé ret homenatge a un dels seus sants particulars, Jaime Gil de Biedma. Una semblança de l’autor barceloní a partir dels seus textos i de textos d’altres. Literària, dramàtica i poètica.

"Jaime Gil de Biedma en un escenari? O al seu despatx d’alt executiu, o a la barra d’un bar, a les tantes; l’important és la conversa, allò que es diu i com s’explica, produint plaer a qui escolta.

Aquesta és la intenció: invitar-vos a escoltar com Jaime Gil ens explica totes les seves vides a través de poemes, diaris, correspondència, entrevistes... El jove poeta va aprendre del seu mestre Eliot que un poema pot ser un monòleg dramàtic.

Tres Jaimes a escena –el jove, l’adult i el pòstum? O potser el jo, el tu i el nosaltres: les persones del Verb. I ella, elles, que també són en les seves paraules. I les paraules dels seus amics Estapé, Barral, Ferrater, Marsé...

Avui, al Lliure, poesia catalana en llengua castellana."

Joan Ollé


Crítica: Las personas del verbo

27/05/2017

Alta costura

per Anna Molinet

Las personas del verbo. Teatre Lliure de Gràcia, 18 de maig de 2017 [caption id="attachment_636" align="aligncenter" width="438"] © ros ribas[/caption]

El Teatre Lliure de Gràcia ens regala aquests dies poesia de Jaime Gil de Biedma. Una obra dissenyada i dirigida per Joan Ollé, que de manera magistral cus les diferents peces del poeta per a construir una vestimenta d’alta costura. Els diferents poemes son majoritàriament representats per tres grans; Ivan Benet, Mario Gas i Pep Munné, i amb l’aportació musical i també poètica gens menys meritòria de la Judit Farrés. Ressaltar el gran treball de memorització, impecable i preciós, que et transporta i t’enamora. Els poemes per si ja causen un profund síndrome de Stendhal, però l’afegit de la mestria dels actors encarnant la veu del poeta ho converteixen en una escena magnetitzant que no vols deixar de veure, i sobretot, d’escoltar.

La combinació, molt ben cuidada, ens explica la vida de Jaime a través de les diferents etapes artístiques i com els esdeveniments socioculturals, així com la seva orientació sexual, afecten a l’evolució de la seva obra. Una espècie de patchwork que ens transporta a través de les diverses publicacions de l’autor i les converteix en la cronologia de la seva vida: començant per poemes on descriu la seva infantesa, fins a arribar als últims que va crear.

Es tracta d’una obra amb poc moviment, molt estàtica, en part per la classe d’obra que és, més aviat poètica i narrada, que no pas dramatitzada. Tot i així, Ollé aconsegueix que una obra recarregada de text no es faci pesada, i que flueixi com si als espectadors ens expliquessin un conte... Un conte preciosament confeccionat, que a més els va a mida a tots quatre actors.

En resum, una execució impecable. Una obra d’art creada a partir del gran llegat del poeta.

Anna Molinet