Hits

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Paco Mir, Carles Sans
Escenografia:
Paula Bosch
Il·luminació:
José Ángel Nieto
So:
Ricardo González
Vestuari:
Sara Clemente, Marta Palomares
Direcció Musical:
Pere Bardagí, Jorge Antonio Hidalgo
Caracterització:
Toni Santos
Vídeo:
nueveojos
Companyia:
Víctor Ullate
Coreografia:
Víctor Ullate
Sinopsi:

HITS –el nom no enganya– conté el millor del millor de Tricicle, o gairebé, perquè per força hem hagut de deixar de banda esquetxos que de ben segur algú trobarà a faltar, encara que sigui el més llarg de tots els espectacles que hàgim fet: cent minuts farcits de gags que tothom té a la memòria. 

HITS –acrònim d’Humor Intel·ligent Trepidant i Sorprenent– reuneix dotze esquetxos mínimament reduïts i un ampli resum,  compost de gags curtíssims, que tanca l’espectacle i deixa el públic a punt del col·lapse respiratori. Gairebé tots hi apareixen tal com es van estrenar, ja que el pas del temps –tret d’aspectes tecnològics que hem obviat o variat– no els ha afectat gens ni mica.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Hits

22/10/2018

Aquest cop he arribat a temps

per Cèlia Ventura

Hits Teatre Victòria, 13 d'octubre de 2018

Hom hauria de saber, abans de començar a llegir, que la llegenda de la Tastaolletes, una servidora, comença abans que nasqués. Es diu que els seus pares la van portar, encara dins del ventre de la mare, a veure un monòleg de Rubianes. Però resulta que, a primera fila estant, la mare, fruit de l’embaràs, no va poder evitar fer una migdiadeta i, com a resultat, l’humorista va exclamar “como la gente que viene al teatro y se duerme en primera fila!”. Així doncs aquella vegada no vaig arribar a tenir el goig de veure un dels grans. Tampoc he passat al següent nivell i m’he hagut de conformar en els vídeos de l’Eugenio a Youtube i encara somio en anar a un concert de la Trinca. Sembla ser que realment arribo tard.

I és per tot això que quan davant dels meus nassos apareix l’oportunitat de veure a uns dels grans abans de retirar-se jo no bado boca. I després de veure la cua quilomètrica que hi havia davant del Victòria sembla que no sóc pas l’única que pensa així! Tots sabien què i qui anaven a veure (ho demostraven contínuament la família del darrere que narraven tots i cadascuns dels gags, fins i tot avançant-se a alguns) i no per això es perdia la gràcia. El Tricicle té una marca de la casa, un toc personal que els caracteritza, un punt que fa que la gent esperem hores a entrar al teatre, que riguem de bromes que ja sabem de memòria i aplaudim fins que els facin mal les mans.

Tot i que l’obra no deixa de ser un recull de “hits” (com bé diu el seu títol) el Tricicle no tira pel dret sinó que para a preguntar al públic què li agradaria veure. No durant l’espectacle mateix sinó que tothom pot anar al seu web i votar quins "sketchos" els agradaria que sortissin en les següents sessions.

Són ells mateixos els qui diuen que igual que “Messi no podrà córrer sempre”, ells, que fan un teatre tan físic, prefereixen deixar-ho abans que els sketchos paguin l’edat. Així doncs, tot i que sigui una pena veure’ls baixar de l’escenari, sabem que és el que toca i que, el que hem de fer nosaltres per la nostra part és aprofitar-ho i anar-hi abans que baixin finalment el teló. (Punts extres per qui hagi vist l’acròstic!).

Cèlia Ventura @soctastaolletes