Archivo

informació obra



Escenografia:
Serrucho: Ana Cortés, Raúl Alaejos i Paadín
Autor:
Serrucho: Ana Cortés, Raúl Alaejos i Paadín
Sinopsi:

Instal·lació escènica amb passis cada 10 minuts per a 4 espectadors.

Anar al teatre no és només assistir a una representació, és també ser públic i sentir-se públic. A la instal·lació teatral i immersiva Archivo, el col·lectiu provinent de les arts visuals Serrucho posa accent a les complicitats implícites en qualsevol acte de presència col·lectiva. Un públic comparteix espai, aire, experiència. Aquella sensació de què érem allà, tu i jo i la resta, i ningú més. No com a receptors passius i separats, sinó com a agents entrellaçats, co-creadors d’un moment irrepetible.
Quan pensem en un arxiu, el nostre imaginari ve farcit de referents: habitacions mal il·luminades i amb sostres alts, plenes fins als topes d’estanteries abarrotades amb caixes, paperassa i pols. Un arxiu és un lloc – qualsevol lloc – on les coses sobreviuen. També podem veure el nostre cos com un arxiu de sensacions, de traces físiques i emocionals a partir dels quals pensem el món que ens envolta. O bé, com ens ensenya la filosofia Zen: cada full de paper com un arxiu de supervivències on es troben l’arbre que el va precedir, el sol i la pluja que el van fer créixer, el llenyataire que en va serrar el tronc i el blat que va donar lloc al pa del seu esmorzar. I així, tot.
A Archivo, el públic assistent es converteix en espectador i protagonista d’un sistema similar de complexitats. Guiats a través d’auriculars, cada calaix inspeccionat en tancarà o n’obrirà un altre, i cada acció individual afectarà l’experiència dels demés. Un recordatori molt pertinent davant els reptes que el present ens imposa – des de la gestió de la pandèmia al reconeixement del racisme institucionalitzat en les societats d’occident: Depenem del altres per sobreviure. I no es pot dividir la realitat en caixetes.

Crítica: Archivo

23/11/2020

Archivo > Guardar Como

per Anna Molinet

Es podria dir que el TNT és un dels festivals que em genera més hype. Durant tot l’any espero que arribi i després passa volant en un cap de setmana i et deixa aquesta sensació d’orfandat semblant a quan acabes la temporada d’una sèrie bona. Serà que la programació cada any es supera, o que des de fa tres anys hi anem en akelarre les novaveu a devorar tot el que podem? O potser és que sempre hi ha alguna cosa per la qual no tenies entrades, o ni t’hi havies fixat, i en acabar anant-hi, una mica arrossegada, una mica per fer temps entre altres coses, acabes descobrint una meravella?

Fa dos anys ens explotava el cap amb el live cinema de Cold Blood i l’any passat ens marcavem una rave apoteòsica a les 11 del matí amb l’obra Cobalto. La perla d’enguany ha sigut Archivo, del col·lectiu Serrucho (Ana Cortés i Raúl Alaejos y Paadín) situada a l’Ateneu Candela.

Archivo és una de les propostes del TNT que més s’allunyen del que podríem anomenar “teatre tradicional”, ja que de fet es troba catalogada com a instal·lació. Aquestes etiquetes sovint et fan reflexionar sobre què és i què no és teatre, perquè aquí ens trobem amb una proposta que té una dramatúrgia i una escenografia. També podríem dir que té intèrprets – que és el propi públic – seguint unes directrius, encara que aquestes siguin transmeses a través dels auriculars i no d’unx directorx a l’ús.

Archivo és interessant per diversos motius, i és que en un espai de només uns 20 minuts, et proporciona tres punts de vista diferents. El primer, des del desconeixement total: entres a una sala on quatre persones interactuen cada una amb una cara d’un megacub que conté 54 calaixos per cara.

El segon punt de vista segueix sent força contemplatiu i reflexiu, hi ha petites accions que reps a través dels auriculars, i es torna una experiència totalment immersiva i íntima, ja que només veus la teva cara i no saps què fan les altres tres persones. A través dels diferents calaixos que vas obrint, reflexiones sobre la necessitat humana d’etiquetar, classificar i guardar tot el que ens envolta. D’arxivar les vivències i els coneixements, ja siguin propis o aliens. En alguns calaixos veus el món, en altres calaixos veus als altres participants, i inclús en algun, et trobes amb tu mateixa.

Finalment, el tercer punt de vista torna a ser una visió passiva i contemplativa al 100%. De nou veus altres participants – aquest cop del torn de després teu – interactuen amb el megacub. Ara però, saps què està passant, i et dona una mica la sensació d’estar observant el teu jo de fa 10 minuts.

Archivo és una d’aquestes propostes aparentment senzilles, que potser no són les més cridaneres dins de la programació del TNT, però que et regalen un viatge molt interessant i una desconnexió de la realitat molt benvinguda.

I fins aquí la crítica: Archivo > Guardar Como > Crítica_archivo.docx

Anna Molinet
@Annafase_