Asfixia i decadència

Davant la jubilació
Teatre Lliure, 20 de Febrer de 2019

Aquesta producció de Davant la jubilació es va estrenar el 2016 i a ningú li hauria d’estranyar que se  segueixi fent. Es tracta d’un dels textos més significatius de la producció Bernhardiana, on acusa directament a la societat de la col·laboració directa, o per condescendència amb el règim nazi. Tres germans, tancats en una casa sense vida, vella i desagradable conformen una atmosfera decadent que ens serveix com a metàfora extraordinària pel que Bernhard creia que era la malaltia de la humanitat, aquesta absència de moral. La felicitat és el que busquen, tots tres, però cap la pot trobar, tancats en el passat.

Krystian Lupa posa en escena el text amb Mercè Arànega, Pep Cruz i Marta Angelat, que fan un treball preciós. A ningú li sorprèn, però, que un director com Lupa, amb tot el que això comporta, el seu passat nacional i com a director teatral, sigui el millor candidat per posar en escena aquest text, que per molt difícil que sembli, aquí només respira veritat.

A banda del gran tema que tracta Bernhard, i que expressa d’una forma meravellosa, el que més sorprèn en ell, a part del seu compromís amb desemmascarar la falsa moral i la doble cara de la seva societat, és l’escriptura que planteja. Una escriptura que sembla no tenir aturador, on es van repetint els mateixos conceptes una vegada i una altra introduint petites informacions a mesura que avança. Alguna cosa en els seus textos sembla estar aturada, atrapada en un passat però que no pot deixar de parlar. És també una meravellosa escriptura que contempla uns personatges que només escolten. A vegades durant actes sencers. És la veu dels que parlen i dels que callen. Bernhard semblaria escapar d’un naturalisme doncs, entrant en altres lògiques interpretatives per entendre el codi que ens planteja, però en aquest muntatge ens trobem una interpretació absolutament precisa, treballada frase a frase, que no deixa escapar ni un matís de significat. Estem parlant d’unes meravelloses interpretacions del trio que conforma la peça, tant quan callen, com quan parlen sense aturador.

Una precisa direcció per part de Lupa acaba conformant una peça asfixiant, violenta i desoladora. I és que la posada en escena és digna d’elogi, des del treball de l’ambient sonor a l’ús del vídeo, un vídeo que dóna una dimensió a vegades molt més intima a la peça, ajudant-se de primers plans o reforçant el sentiment de claustrofòbia en una projecció de miralls on es veuen repetides la mateixa escena. Una peça que per molt rodona que sigui, tot el que sobresurt és proximitat i la veritat dels tres actors que l’estan interpretant, que t’atrapen.

Ferran Gordillo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *