Mercè Arànega, Joan Negrié, Albert Pérez , Sandra Monclús
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Sinopsi:
Aneu amb compte amb les trobades inesperades i amb els petits detalls, perquè sovint contenen llavors que germinen sense que se sàpiga del cert quina planta en naixerà. Li passa a una de les protagonistes d’aquesta història, la Laura, el dia que fa 40 anys. Durant un viatge en metro, coincideix amb un desconegut que li diu un secret a cau d’orella. Aquella simple frase que podria haver oblidat i a la qual podria no haver concedit cap valor desferma un bombardeig que, malgrat els esforços de la protagonista per mantenir la unió entre els éssers que s’estima, converteix en un camp de batalla la seva vida familiar. La Laura s’ha atrevit a mirar-se la seva pròpia vida des de la consciència. És tota una heroïcitat, però, ara, ja no hi ha marxa enrere i en la seva existència s’ha desfermat una crisi total: aquesta és la vida que vull? Quan la vaig escollir? És així com vull passar el temps que em quedi? Sí, són interrogants especialment poderosos. Tant, que no només provoquen la crisi d’una única persona, sinó que estenen el foc als qui l’envolten. Odis, ressentiments, amors i una pila d’històries del passat emergeixen reflectits en els ulls d’aquells gossos que formen part de la història familiar i que, ara, sembla que projectin la seva mirada cap al present. Passats imaginats, vides frustrades per la por, victimitzacions: tot forma part d’una història que no parla només sobre la família que veureu en escena sinó també sobre els espectadors i espectadores que s’asseuen al pati de butaques i, de fet, sobre tota la humanitat.
«Si ja ho sé que el temps passa… el tema és què en fem d’aquest temps» planteja Nelson Valente a través de la Laura (Sandra Monclús), una de les quatre protagonistes d’aquesta història que té lloc el dia del seu aniversari. Acompanyada dels seus sogres (Mercè Arànega i Albert Pérez) i el seu marit (Joan Neigré), celebra l’ocasió amb un sopar familiar. Però realment se’n pot dir celebrar?
La paraula celebrar està íntimament relacionada amb l’alegria. En un menjador embolcallat pel públic, es duu a terme aquesta «celebració», carregada de silencis que s’intenten amagar darrere de paraules buides i anècdotes banals —com les dels gossos que han tingut—, en una mena d’horror vacui. Es repeteixen tots i cadascun dels rituals típics i tòpics que comporta la vetllada: regals, espelmes, pastís... Però l’alegria brilla per la seva absència. Això sí, tothom fa el possible per encobrir-ho, ja sigui articulant un impecable somriure hieràtic o amb unes quantes copes de vi al damunt. Les paraules que un desconegut li ha xiuxiuejat a la Laura mentre anava en metro —aparentment fora de context—, ressonen dins el seu cap, esdevenint el detonant del conflicte: l’homenatjada posa sobre la taula el que ningú no s’atrevia a verbalitzar. I, com si es tractés d’un efecte dòmino, els diferents personatges que componen el quartet van prenent consciència de la presó quotidiana en què viuen retinguts. Sotmesos al sistema i al que és políticament correcte i sentenciats a sentir una vegada i una altra les històries dels gossos.
No és casualitat el pes que se li dóna a la figura del gos, el qual acaba convertint-se en l’emblema que encarna el missatge de la peça i li dóna títol. En mitologia, el gos s’ha associat sempre a la mort (Anubis, Cerber, Xolotl, Garm…). La seva primera funció mítica és la de psicopomp, guia de les ànimes cap a l’infern, després d’haver-les acompanyat durant la vida. El paral·lelisme amb les anècdotes de sobretaula protagonitzades pels gossos és clar: són el que condueix a la família a caure en l’infern de la quotidianitat. Fidelitat, submissió i obediència són altres trets que caracteritzen l’animal, així com també als nostres personatges. El gos no mossega al seu amo. El gos és dòcil. El gos acata ordres. Però el gos també sap quan ha de bordar i defensar el seu territori.
Valente ens proposa a través d’aquesta tragicomèdia que ens parem a reflexionar sobre la profunditat dels nostres vincles familiars i relacions de parella —hi tenim un lligam o és que hi estem lligats?—, en quina mesura vivim la vida que volem viure, si som realment feliços o inclús, si mai podrem arribar a assolir aquesta felicitat permanent i obligatòria que ens han fet creure que donarà sentit a les nostres vides. Ens porta a preguntar-nos: és possible alliberar-se d’aquesta happycracia? A quin cost? Som capaços de lluitar a contracorrent i plantar cara a les pors que ens frenen o ens sobrepassen fins a tal punt que ens limitem a acceptar? I no només suscita aquestes qüestions, sinó que evidencia la incomoditat generalitzada envers a elles. Incomoditat davant la vulnerabilitat, davant la inestabilitat i davant la realitat més honesta i alhora devastadora. Aquest és justament el toc amarg que deixa en el públic (que, pel mateix motiu, queda inquiet i pensatiu), tot i sortir del teatre amb un bon regust general.
Amb un magnífic joc de distàncies i silencis —que, no només es complementen, desintegrant-se a mida que els personatges borden, sinó que són més eloqüents que les pròpies paraules—, un repartiment d’allò més potent i una pinzellada d’humor, l’autor aconsegueix fer un excel·lent retrat de l’enfrontament entre la insatisfacció i el conformisme de la classe mitjana/alta occidental. I ho fa mantenint els grans trets que caracteritzen el seu teatre, tant el context de reunió familiar com la sensació agredolça que genera el rerefons desolador d’una història explicada de forma còmica. Estem atrapats en una vida on no sabem què hem vingut a fer. Ja ho diuen els cínics, en el fons, no som tan diferents dels gossos. Abandonats, perduts i atrapats en una gossera, que ens serveix d’aixopluc.
