Tots eren fills meus
Teatre Lliure de Montjuïc, 21 de febrer de 2023
El pati de butaques escolta, submergit en un silenci tens i atent, tot el que passa durant els minuts de funció. Ens hem reunit aquest vespre per fer costat a la Kate (Emma Vilarasau), que viu esperant el dia en què arribi alguna notícia del seu fill Larry, desaparegut fa diversos anys. L’acompanyem al seu jardí, el de la casa de la família Keller, mentre ens impregnem d’olor de gespa humida i apartem algunes mosques que han aconseguit entrar a escena. La immersió és total, l’ambient transporta.
A “Tots eren fills meus” coneixem, a través de les paraules d’Arthur Miller, la història de dos socis d’una antiga fàbrica de maquinària per avionetes. Durant la Segona Guerra Mundial, pressionats per les exigències del conflicte i la por a perdre el negoci, van vendre una tirada de peces que eren defectuoses. Aquesta acció, a parts iguals conscient i irresponsable, va resultar en l’estavellament i mort dels soldats qui volaven en els avions on es van fer servir. A conseqüència de la tragèdia, un dels socis va ser condemnat a presó. L’altre, Joe Keller (Jordi Bosch), està ara al jardí parlant amb la seva dona Kate, en llibertat. Arthur Miller ens planteja l’avui d’aquella tragèdia, on els fills dels dos responsables s’enfronten al passat i present dels seus respectius progenitors.
La direcció de David Selvas s’ha consolidat com a marca d’èxit i aquesta obra n’és un exemple molt bo. El resultat del muntatge és increïble. Podríem destacar la feina de Jordi Bosch i Emma Vilarasau, esplèndids, però és que tot el repartiment està impecable. El duo Eduardo Lloveras i Clàudia Benito, el Quim Àvila en el seu complex personatge altament agitat i turmentat... La cohesió grupal és perfecta.
Selvas aconsegueix que un text molt cru combini a la perfecció amb una estètica preciosa, alegre i brillant. El ja esmentat repartiment, el brutal espai escènic d’Alejandro Andújar, el vestuari de Maria Armengol, la il·luminació selectiva d’espais de Mingo Albir... tot son peces que es van ajuntant i van construint un puzle interessant per l’espectador, qui va rebent estímuls molt atractius constantment.
És una exposició de "teatre convencional" que, tot i respectar les directrius i l’estètica tradicionals, ofereix a l’espectador la possibilitat de viure la història des d’un punt de vista contemporani, fresc i rellevant. El resultat és un muntatge dinàmic, atractiu per tota mena de públic, que convida a unes reflexions molt interessants i, alhora, molt necessàries.
Sens dubte l’espectacle ha entrat amb força a la cartellera barcelonina i no va sorprendre a ningú que pengessin el cartell d’entrades exhaurides per totes les funcions. Sigui com sigui, Tots eren fills meus porta ja penjat el cartell d'èxit assegurat.
Maria Pujol Cortada
@mariapuco_
