Un amor incòmode i fora de lloc narrat per mitjà de la dansa. D’una banda, una dona forta, molt forta, i una rentadora, vista com un espai àrid i aïllat, amb una bugada interminable. D’altra banda, un home a la deriva que viu aliè a les rentadores i a la roba bruta. Les peripècies dels encontres i les topades amoroses explicats amb mig somriure.
Mar Gómez proposa una trobada dins una rentadora. Un enamorament entre llençols. Un joc de cossos i mirades. Però només a mitges. L'amor no acaba de fluir, l'humor tampoc. La rentadora no acaba de funcionar i l'espectacle s'encalla.
La peça passeja entre la dansa i el teatre. Dues disciplines que, al trobar-se, es perden. Passa sovint als espectacles de dansa-teatre. Al compartir escena, es comptes de sumar, resten. És una llàstima. El més admirable de tota la coreografia és l'actuació del noi, excel·lentment elàstic i acròbatic. Ella, en canvi, pràcticament no balla i adopta el paper de dura, el contrapunt rígid.
El plantejament i format de l'espectacle podria recordar a Los Moñekos (We-Ding, Amortal Combat) però ells estripen la dansa fins a fer-la més còmica. I la situació de la dona protagonista, farta i veient com passa el temps, podria recordar-nos a Wet Floor, on el registre és absolutament clownesc o a l'A mí no me escribió Tenesse de Roberto G. Alonso, purament narratiu però molt més suggerent. Tan Los Moñekos com Cris-is aconsegueixen divertir més al públic familiar i Roberto G. Alonso transmet millor el missatge als més grans.
Un joc de cossos i mirades, que com l'amor o la rentadora, no acaba de funcionar.
Martí Rossell @MartiRosPel