Farsa (gènere impossible)
Auditori de Girona, 22 de desembre
Quan Sílvia Pérez Cruz munta un espectacle que defineix com el resultat d’un treball fet amb un esperit “interdisciplinari” només podem seure i esperar un “viatge” cap a la quasiperfecció. Aquí ens permetem definir una obra quasiperfecte com aquella feta per buidar-se, reconstruir-se, endinsar-se en allò que es desconeix i, sobretot, amb la clara intenció d’allunyar-se d’una perfecció amb la qual no es para de topar i que la persegueix incansablement.
En efecte, Sílvia Pérez Cruz & la Farsa Circus Band ens presenten amb Farsa (gènere impossible) un treball que representa un viatge en el més profund de cada una de les persones que l’han concebut, construït i fet lluir. El títol del treball reflecteix una intencionalitat clara d’explorar allò desconegut, i Sílvia s’endinsa en aquesta aventura rodejada de grans músics i d’artistes d’altres disciplines com l’actor Lluís Homar, l’il·lustrador Aurel, la poeta Ana María Moix, el cineasta Alvaro Brechner o la ballarina Rocío Molina.
En quan a l’obra, enlluerna a tots els nivells: des de la íntima, i curiosament oberta i accessible escenografia amb una llum que ens situa en el context sonor de l’obra, fins a la veu dolça, contundent i sacrificada de la nostra protagonista acompanyada d’uns músics que toquen amb una precisió aclaparadora, una dedicació notòria i un afecte que, barrejat amb la simplicitat amb la qual ho fan tot, reflecteix una bellesa que obliga a una atenció merescuda.
En aquest sentit, l’obra és música, cine, teatre, dansa, i és per sobre de tot poesia musicada, ficcionada, teatralitzada i ballada sense censura a cops i tocs de veu, piano, contrabaix, teclats, instruments de percussió, guitarres i violins. El viatge al que acompanyem als i a les nostres artistes és un d’aquells desacomplexats, fet després d’una planificació minuciosa, on qualsevol detall suma i en el que fins i tot els imprevistos són bellesa.
La bona sintonia que uneix els i les artistes implicades es sent i es viu en cada melodia de l’obra fent que cada nota soni com una veritat autoevident, com una descoberta de quelcom que sempre ha estat a l’espera de ser trobat, conjugant tot com aquella quasiperfecció atrapada per una perfecció que la busca i la troba; perquè al cap i a la fi la perfecció es pot permetre el luxe de trobar sempre allò que busca.
Aliou Diallo
@alioudial_lo
