Aquesta és una història d’amor imperfecta que exposa una difícil pregunta: posaries en joc la teva vida sentimental per salvar el teu projecte somiat?
La Paula i l’Isaac viuen apartats en una casa enmig de boscos i muntanyes. Ella està a punt de rodar la seva primera pel·lícula, que serà protagonitzada per ell, després d’haver estat retirat temporalment de l’ofici per problemes de salut mental.
La producció ja comença a caminar i la parella ho viu amb una barreja d’entusiasme i vertigen.
Però els primers dies d’assajos previs a la filmació, es fa evident el que la Paula, secretament, intuïa: l’Isaac no pot participar en la pel·lícula; és un perill per ell i pel mateix rodatge. El seu paper, basat en la seva persona i la seva difícil experiència, l’haurà de fer un altre actor.
Les mans
La Villarroel
Quan s'aconsegueix crear un espai íntim, sensible i lliure de "voler exposar" en escena, penso i observo des de la meva butaca, s'aconsegueix també crear un espai íntim, sensible i lliure dins d'algun racó del mateix espectador. Un racó necessari per entendre els mateixos racons dels personatges i de la història. Un racó pel qual, si l'obra es treballa amb sensibilitat, honestedat i presència, els actors s'hi poden escolar per emocionar-nos representant la vida, en la forma que sigui. I la companyia ho aconsegueix totalment. Em sentia com una nena curiosa mirant per l'espiell de la porta dels veïns. Descobrint, a partir d'un realisme preciós i d'una humanitat molt ben trobada, la casa de la Paula i l'Isaac, la seva història, sense més pretensions ni parafernàlies. Aquest "menys és més" també es pot veure no només en la preciosa i, fins i tot, poètica il·luminació, a càrrec d'Ignasi Camprodon sinó també en els elements escenogràfics que simples, però concrets, aconsegueixen evocar i enfocar totalment a l'espectador en els símbols i senzills però gustosos matisos de la història. Perquè el que escriu l'autor Llàtzer Garcia, tot i semblar "una història d'amor més", conté una humanitat i poètica precioses i transparents. És veritat que el fil conductor de la història: "posaries en joc la teva vida sentimental per salvar el teu projecte somiat?" és bastant popular, el podem veure en nombroses obres romàntiques... Però el bonic i brillant d'aquesta història no és la superfície, les figures borroses que veu la nena a través de l'espiell, sinó la humanitat que s'amaga darrere. Perquè una cosa aparentment "ja vista i mastegada" acaba sent una història que indaga de manera, reitero, molt poètica i alhora genuïna en els colors i matisos d'una relació passional i romàntica, sí, però també imperfecta, crua, sovint fosca i moltes altres vegades tendra, ambiciosa i valenta. Sovint no és la superfície de la història, la part que pot cabre en dues ratlles de sinopsis, "la directora i l'actor que són parella" sinó la humanitat que hi ha darrere, que ens atrapa i necessitem veure.
En aquest sentit, destaco també especialment la feina de la directora Sílvia Munt. Es nota quan un director també és actor i és capaç de fixar-se en els petits detalls que donen més humanitat i presència als personatges. El moviment dels actors, el contacte, la connexió entre ells... Són alguns dels meravellosos matisos que els intèrprets i la directora aconsegueixen construir per fer-nos palpar l'obra com una carícia i una bufetada honesta que t'arriba de ple, des de la més transparent humanitat. Reitero la paraula "humà" i els seus derivats perquè, a diferència d'altres obres ensucrades i artificials, els actors aconsegueixen enganyar-nos amb la seva espectacular presència. Em sentia veient una discussió íntima, real i els meus ulls com els d'altres espectadors s'apartaven avergonyits "que faig aquí?" "és la seva intimitat". Un gest tan intuïtiu i honest com aquest és un clar indicador que l'obra assoleix l'èxit en crear aquest espai íntim, vulnerable i, reitero: humà. Una cosa tan simple com mostrar dues persones estimant-se en un escenari, penso que és un treball artístic molt més complex del que a vegades ens pensem. No caure en clixés romàntics ni en frases o gestos forçosos és molt més difícil i, per tant, remarcable, del que sembla a simple vista. I la companyia supera aquesta difícil tasca amb èxit i una bellesa no edulcorada. Bravo!
També vull destacar la construcció de la corporalitat dels personatges i l'enfocament constant en l'altre que tenien els intèrprets Raquel Ferri i Ernest Villegas. Al final aquest enfocament és el que tenim quan discutim o expressem amor a la nostra parella, centrats en "què necessito de l'altre" construeixen, amb una escolta i presència implacables, uns personatges genuïns, complexes i tendres amb els quals és molt fàcil empatitzar i entre els quals hi ha una connexió magnètica i imparable.
Vull comentar també que, des de la meva sensibilitat, penso que una obra com aquesta, que obre racons tan íntims de l'espectador, es gaudiria més en un altre tipus de teatre. L'amplitud i la disposició oberta en dues bandes de l'escenari que té La Villarroel, tot i ser molt interessant, sento que em va dificultar en alguns moments seguir completament còmode la història. Veure ulls que miren la mateixa història que tu, tot i ser des de l'altra banda d'un escenari molt ben disposat i a les fosques penso que a molts espectadors ens posa automàticament en un lloc molt més controlador. Et sents observat observant. I penso que trobar un espai més íntim, un altre tipus de disposició, seria més interessant. Perquè, per tota la resta, Les mans és una obra preciosa, catàrtica i sí, ho heu endevinat: necessàriament humana. Tornaran a la Villarroel al setembre. Us la recomano, prepareu mocadors i unes mans ben obertes per rebre la seva honestedat i bellesa.
Júlia Gil Pons
@juuuuliagil
