Coses a fer perquè m'escoltin: Despullar-me, morir
Antic Teatre, 7 de setembre de 2023
Les noves generacions hereten un planeta morint-se, un sistema econòmic críptic i amb favoritismes, un codi sociopolític confós amb si mateix, i un futur que procrastina la seva arribada.
Davant aquest Món brut que cohibeix l'esperança només sembla haver-hi una solució davant l'esmaixada apocalíptica: La pataleta.
Si crides molt fort, molestes. Si crides molt poc, no acciones. Però si la lluita ha passat de bolcar tramvies a pensar-te dos cops si cremar un contenidor, el berrinche de niñata és l'evolució natural.
Precisament, les quatre Ninyas de Papá -Berta Cardona, Raquel Díez, Júlia Roch i Carla Font- proposen posar una bomba al teatre de torn amb "Coses a fer perquè m'escoltin: Despullar-me, morir", una peça teatral que posa un temporitzador a l'esperança perduda davant l'ordre tecno-feudal, omplint el temps que queda fins a l'explosió amb rabietes potents i punyents.
La seva manifestació particular és un cabaret d'enravenxinamentes i rebequeries. Cada número ofereix un atac dirigit cap a diverses direccions, i aprofiten cada tret que llencen per fer diana. A l'entrar al seu territori, et trobes amb una llista inconnexa de moments clau de dues societats: la pública -El Món i la història que ens envolta- i la privada -El Món i història de cadascú-, t'hi trobes des de la caiguda de les torres bessones al "primer cop que es cola un noi al meu llit". Aquesta inconnexió d'elements i situacions es trasllada també a la resta de l'espectacle (i no de forma negativa).
Potser perquè seia al costat d'una llista amb cada una de les rabioles i em menjava els espòilers (tot i que m'ho prenia com una picada d'ullet pels més curiosos d'entre el públic), per la interacció viva i fresca amb els espectadors destrossant completament la quarta paret, o potser perquè cada una de les situacions donava tant joc i canviava tant l'univers de la preescena del crim, però l'obra es feia gaudir minut a minut. En un transcurs de 10 minuts, podies passar d'un sopar familiar, a un soliloqui empoderant enfocat amb una càmera que és projectada en directe, passant per un gag sobre la sexualització femenina parodiant l'actualitat sociopolítica. Evidentment, no tots els gags i situacions aterraven de la mateixa manera, i a vegades arriba a fer la sensació que en porten massa i es pot arribar a fer bola i generar una saturació de maliciades, però tot i així mai apareixia la sensació de passar-se de durada.
El factor comú que lliga aquestes repataneries és la dinàmica entre les Ninyas. Coneixent-se a l'Escola Universitària ERAM el 2018, des del primer moment que les veus escalfant mentre esperen i esperes que comenci l'obra, pots veure l'estima que ha sorgit d'anys compartint classes, exercicis, nits, pitis i cerveses, i la seva germanor s'encomana i contamina a la marraneria amb una versemblança punyent i adorable.
Així doncs, trobem una rabieta adolescent justificada per les injustícies de la societat, on la nena té la raó, i el pare és un sistema que gaudeix massa fent llum de gas pel seu propi interès com per a preocupar-se de les necessitats d'un jovent necessitat de comprensió. La seva desobediència es converteix en un acte polític, i el terrorisme de la criaturada mana en un espai on la separació entre públic i intèrpret es trenca immediatament: "Sou en un teatre on hi ha una bomba. Morireu amb nosaltres.". El resultat: una rebel·lió explosiva que et colpeja amb la seva ona expansiva, i t'encomana la ninyería.
Àlex Locubiche
