Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla.
Sala Beckett, 16 de novembre de 2024
¿T’has sentit mai desbordada per ser massa llesta? ¿T’han acabat sobrepassant les mil i una voltes que has donat a les coses? ¿T’ha fet sentir vertigen el fet de no estar a l’altura? Del fandom al troleig visita els estralls que deixa una torrentada d’overthinking. Berta Prieto posa la seva veu a través de Paula Miró, una prolífica escriptora jove que es veu superada per l’exigència de ser la millor. Prieto fa un clam sobre la identitat de tia moderna i llesta catalana. És un retrat del patiment de la jove millenial de Barcelona. Prou de cicles a la Filmoteca i de presentacions a la llibreria Ona. S’han acabat Žižek i Pasolini. El pes de ser llestíssima i estar al dia amb tot és un turment insuportable.
Ens colem a l’habitació de la Paula Miró, que ens rep al llit, a un extrem d’una Sala de Baix emmoquetada i a dues bandes. Llegeix en pijama. Sobre la seva tauleta de nit veiem un cub de rubik, un teclat, una lampareta i bastants llibres… entre ells, potser hi deu haver Nova il·lustració radical: “Lo sabemos todo, pero no podemos nada. Con todos los conocimientos de la humanidad a nuestra disposición, solo podemos frenar o acelerar nuestra caída en el abismo”. Berta Prieto assumeix la caiguda: precipita la nostra protagonista fins a les profunditats dels seus abismes. Down the rabbit hole, com l'Alícia. La morrada deixa a la Paula amb les idees més clares que mai: vol ser tonta. ¿Filmin? Pass… ¿Netflix? ¡Smash! ¿Humana? Pass… ¿Zara? ¡Smash! Ha començat la vaga de coneixement.
Prieto firma el seu primer text en solitari –malgrat que segueix molt ben acompanyada pel seu equip de sempre– amb un exercici dramatúrgic molt elaborat. L’espectacle esdevé un collage millenial, una acumulació de materials que cartografien amb gran precisió el mapa de l’autoexigència. El text My life is my mesage –presentat al XII Torneig de Dramatúrgia– completa el seu procés creatiu amb les aportacions d’un equip d’intèrprets immillorable: Judit Martín, Belen Barenys, Roser Dresaire, Laura Roig i Irene Moray. Cap d’elles són actrius al uso. Prieto fa de mestre d’orquestra –l'hi podem dir, després del seu pas per l’Auditori amb Barenys– i encerta donant volada al virtuosisme particular de cada intèrpret. La creació col·lectiva li permet a Prieto crear una ficció més enllà de la seva història personal. El distanciament que fa de l’autoficció ajuda a apropar l’espectacle al públic, el text és un riquíssim entramat de veus diferents. Tothom troba el seu momentet per pensar: haha, es que soy yo literal.
Ara bé, si Del fandom al troleig es pot permetre passar per continguts tan diversos –escenes musicals, videoprojeccions, entrevistes, misses, etc.– és gràcies al domini que fa de la sàtira durant tota la peça. L’espectacle està executat amb un grandíssim virtuosisme tècnic: a les actrius no se’ls escapa res. Nenes: és divertidíssim. Cal destacar l’escenografia de Paula González, que rema a favor de l’acumulació i d’un espai en evolució constant. De la mateixa manera, Gabriela Bianchi dona llum i vida a cadascuna de les escenes, donant una gran volada a les propostes més histriòniques.
Res és tan important i, tot i que Prieto treballi amb un grandíssim rigor i que vingui ben llegida de casa, l’espectacle pretén alliçonar a ningú. És precisament el seu to proper i reconeixible que universalitza el seu contingut. És un espectacle creat per modernes de Barcelona que critiquen a les modernes de Barcelona, ras i clar. Fan del seu privilegi una caricatura acuradíssima –és una burla del bla bla bla, de la chapa. Però que res és tan important. A fumar porros per matar el pensament crític. Botox al cervell i a tomar pel sac. Total, ho pagaran tot els bizums de la mama.
Del fandom al troleig és inclassificable, no se’n pot treure un titular –molt menys un lema ni una bandera. La premsa porta ja un temps darrere la Berta Prieto i del seu equip creatiu, intentant-les reduir a alguna categoria simplista. Però no se’n surten. Ni obra feminista, ni transgressora, ni transgeneracional… bla bla bla. No és reduïble a un discurs. Per molt que anem necessitats d’aixoplugar-nos sota alguna cosa que ens representi, Del fandom al troleig no ha vingut per abanderar a ningú. Les seves aspiracions són unes altres. És un evento canónico, segurament irrepetible. Una tarda d’embogimenta. La nena llesta fa rebentar la Beckett. ¡Pum! ¡S'ha fet l'art!
Guillem Galmés Riera
@guillemgalmes_
[1] GARCÉS, Marina (2017), La nueva ilustración radical, Barcelona: Editorial Anagrama, p. 4.
