Montag 451 es basa en un gran clàssic, una obra mestra que ens parlava d’un futur sense llibres. Ara, però, ja ens trobem en el futur, i Montag, el seu protagonista, és un vell, un heroi del passat, un número. Lluny queda el seu treball en el temible cos de bombers, les seves lectures furtives de llibres prohibits… Montag haurà de recompondre els fragments de tota una vida per descobrir que encara hi batega un foc inextingible, que encara pot il·luminar el món. Montag: “El foc, foc és, i no es guareix. Pot aplacar-se, contenir-se, extingir-se. Però allà on dormen les cendres tornarà a aparèixer. A la flama no se la pot tancar. No. El foc no es guareix, no hi ha cura possible per a aquest foc. Em dic Montag. Jo sóc la flama que crema en el foc.”
Montag 451Escenari Joan Brossa, 28 de novembre de 2019
Fotografia extreta de la web de l'escenari Joan Brossa
La companyia La niña bonita
dirigida per Xavi Àlvarez representa
aquests dies a l’Escenari Brossa Montag 451, una obra basada en la
coneguda novel·la distòpica de Ray
BradburyFahrenheit 451 (1953). La peça reprèn la figura del
protagonista, Guy Montag (Carles
Arquimbau), als darrers anys de la seva vida, quan es troba ingressat en una
institució psiquiàtrica fruit de la seva conducta contrària al règim governant.
Escrita per Xavi Àlvarez i Dionisio Sánchez, ja va ser representada al Teatre Eòlia al febrer de 2017. Es tracta d'una obra que, com recorda el seu director al programa, es basa en un clàssic de la ciència ficció que suposa que els espectadors coneixeran, bé a través de la novel·la o bé a través de les adaptacions cinematogràfiques de François Truffaut (1966) o la sèrie d’HBO dirigida per Ramin Bahrani (2018). Aquesta confiança en la memòria i el bagatge lector del públic però, juga en contra de la construcció en forma de flashbacks de l’obra: a mesura que avanci la narració, anirem veient com Montag recorda les accions que protagonitzava a la novel·la, fruit de la trobada amb una cuidadora (Elena Baliarda) del sanatori on el tenen tancat que s’assembla a la seva veïna, Clarisse o Clara en aquesta versió, aquella que havia despertat els seus dubtes sobre el règim que l’obligava a cremar llibres i perseguir el pensament lliure. El vaivé constant entre la trama de la novel·la (les disputes del jove Montag (Xavi Álvarez) amb la seva dona (Anna Prats) o amb el seu comandant (Lluís Barrera)) i la de l’obra dramàtica no acaba d’estar ben lligat i no s’entén com Montag, que suposadament havia aconseguit fugir del règim totalitari i s’havia unit als homes-llibre al final de la novel·la de Bradbury, torna a estar segrestat i forçat a oblidar el seu passat pel mateix govern totalitari.
Si ens centrem però en el missatge de l’obra, l’actualització de la condemna
dels totalitarismes i de la censura de Bradbury queda en una crítica general i
poc elaborada de la manca de la llibertat de pensament. Es fan algunes referències
a debats actuals com la influència de les xarxes socials en la gestió del temps
lliure en detriment de la lectura, entesa com a revulsiu de la reflexió.
Un exemple d’aquesta bona intenció que perd força i concreció és l’inici de l’obra: l’acció comença amb els actors a l’escenari que reben el públic i l’informen de les normes de l’espai, juntament amb les indicacions d’una veu en off de Júlia Otero que convida a la no acció. Es demana al públic que dipositi en unes cistelles tot allò que dugui que pugui ofendre als altres (llaços, xapes, insígnies), així com els llibres que puguin dur a sobre. Aquest gest, que pretén posar en situació als espectadors i fer-los sentir com en l’univers distòpic bradburià, no té més recorregut, i es queda en una simple anècdota.
