Immersive Next to Normal
Ideal Barcelona, 23 de juliol de 2022
Una bona obra artística t’atrapa, t’immersa dins el món que et regala i et manté entre les parets del seu imaginari fins que la catarsi t’implora que t’aixequis i aplaudeixis un cop baixa el teló. Però sigui una peça del caràcter que sigui, sempre hi acostuma a haver una certa distància entre l’espectador i allò que observa: Panells de cristall et separen dels detalls ocults de la Gioconda, un altar t’allunya de la seda feta de pedra de La Pietat de Miquel Àngel, el fossat de l’orquestra et separa d’acariciar els gats d’Andrew Lloyd Webber. Però amb el creixement de la fusió entre teatre i tecnologia, aquesta distància es comença a difuminar per crear noves experiències.
L’Ideal de Barcelona ens regala un espai on l’espectador es troba davant dels intèrprets, un espai buit llest per acollir la seva feina mentre el camp de visió queda rodejat per quatre parets i un terra ple de projeccions que els acompanyen i en realcen la potència. Condicions perfectes on ens podem permetre entrar completament dins la història que se’ns proposa.
Sota el mantell del Grec Festival de Barcelona d’aquest 2022, l’Ideal connecta Broadway directament amb la capital catalana en un any en què el teatre musical omple la cartellera, portant Next To Normal (Casi Normales) en un format immersiu, retallada per Brian Yorkey i Tom Kitt (liricista i compositor, respectivament, de la producció original del 2008) i dirigida per un Simon Pittman que rodeja tots els sentits de l’espectador amb la seva proposta immersiva.
L’elenc també ajunta el nostre territori amb el passeig Novaiorquès d’una forma diegètica i natural que funciona a la perfecció. La principal potència de l’espectacle és una Alice Ripley que torna a vestir-se de Diana Goodman després de més de 14 anys de la seva estrena al Second Stage Theatre. L’emoció, precisió i domini pur del personatge i del seu instrument conviden al públic a aixecar-se i aplaudir quan acaba cada cançó solista, especialment amb un I Miss The Mountains que es guanya una ovació feta per espectadors i espectadores lluint pèls de punta constants. La resta de l’elenc destaca per la seva cohesió entre talent de casa nostra i talent importat.
En Lewis Edgar i la Jade Lauren acompanyen a Ripley des d’escenaris extrangers, interpretant espectacularment els fills de la Diana, mentre que n'Eloi Gómez i n'Andy Señor Jr. demostren la potència d’un talent musical espanyol que encaixa amb el nivell de Broadway aportant els rols dels dos interessos amorosos de la família Goodman. També, tot i que de forma virtual, en Adam Pascal s’uneix a la llista de grans noms del teatre musical contemporani que presenta el projecte. El resultat d’aquesta unió desemboca en un festival de poder igualat que s’eleva amb la proximitat i immersió a la qual es sotmet al públic.
La sensació d’estar envoltat per la història amb tots els sentits, en tots els sentits, és un festival sensorial que t’absorbeix d’inici a final. La combinació entre projeccions i moviment escènic fa més punyent l’acció a escena, la qual només s’atura si el públic interromp amb els seus aplaudiments. La durada d’una hora de l’espectacle, tot i que en llegir-ho al programa de mà pot aixecar algunes celles per por i incògnita, acaba sent la durada que necessita la funció: en cap moment la proposta trontolla, es fa monòtona o decau, i amb el constant bombardeig de cançons avançant la història a favor d’un generós retall de libretto comparat amb les quasi tres hores de l’espectacle original, acaba sent una durada agradable, tot i que dins l’univers de l’Ideal acaba semblant que l’espectacle sigui més extens, de la millor forma possible.
Tot i que té una durada i una potència impecables, sí que és cert que a nivell de projeccions, l’espectacle pot esdevenir lleugerament monòton, repetint ocasionalment la mateixa imatge o temàtica mentre es desenvolupa l'escena, com si es posés un fons de pantalla. Intentant al màxim evitar spoilers per no trencar la màgia, les projeccions acompanyen a l’escena i no prenen protagonisme a no ser que el necessitin. Acaben servint per acompanyar i elevar allò que passa en escena, sorprenent l’espectador, a l’inici, durant, i al final de l’espectacle, a part de mostrar les traduccions en català i castellà. En algunes ocasions, quan les projeccions tenen permeses prendre el protagonisme, deixen a l’espectador amb ulls i boques obertes, demostrant la força d’aquest format teatral i les seves possibilitats, però a part de moments d’impacte puntuals, acostumen a tornar al mateix format, mentre l’acció es desplega en espais també delimitats per projeccions. Ja sigui degut a una decisió creativa per potenciar els puntuals moments que trenquen amb aquesta monotonia, o qualsevol qüestió de direcció, sí que hi ha una sensació de "el que he vist m'ha impactat, però potser m'hauria agradat més exploració".
En general, aquesta proposta és un manifest artístic sobre la potència, agafant un elenc explosiu tant extern com intern amb un text punyent i íntim que casa a la perfecció amb un festival sensorial que envolta a l’espectador, com una proposta doblement 360º: el públic envolta els intèrprets, però l’espectacle envolta al públic. L’Ideal reafirma un format on l’art teatral i l’audiovisual generen un espectacle viu i emocionant, que eleva l’acció a escena cap a un nou punt d’immersió, demostrant les seves possibilitats i aportant el seu gra de sorra per fer créixer aquesta disciplina, i convida al públic a capbussar-s’hi.
Àlex Locubiche
@alexlocu
