Dante 56. Pell i ciment

Teatre

informació obra


Producció:
Tantarantana
Dramatúrgia:
Raquel Loscos, Salvador S. Sánchez
Direcció:
Raquel Loscos, Salvador S. Sánchez
Intèrprets:
Albert Riballo, Sara Sanjuan, Anna Tamayo
Escenografia:
Daniel Ruiz
So:
Erol Ileri
Il·luminació:
Íngrid Espín
Vestuari:
Cinta Moreno
Vídeo:
Íngrid Espín, Gina López
Autoria:
Cris Blanco, Jorge Dutor
Sinopsi:

La filla arriba a la ciutat per estudiar els pisos amb aluminosi. Investigant les parets de Dante 56, recordarà fragments del seu passat oblidat. Pell i ciment començaran a esquerdar-se. L’AMIC ja no viu allà, però una absurda maledicció el fa tornar al barri una vegada i una altra. Quan es trobi amb La Filla a Dante 56, haurà de reprimir antigues pulsions per protegir el seu silenci. LA MARE va fugir de casa sense donar explicacions. Va maleir les seves parets i va jurar que marxava per sempre. Si torna a Dante 56, trencarà la seva paraula i un silenci de vint anys.

Pot amagar el nostre cos qualsevol passat? És la nostra memòria un mecanisme de defensa? Per què ens prohibeixen parlar de coses que no podem callar? I com pot sostenir una societat tantes violències silenciades? A Dante 56 volem donar llum a una foscor. Volem estendre un mal secret. Volem trencar un antic silenci. Ara no et podem dir què va passar a Dante 56, perquè hi ha coses que en públic no es poden parlar. Però quan entris a casa, les seves parets esquerdades t’explicaran tota la història.

La Cia Casa Real  s’apropa a la realitat més que mai amb Dante 56. Pell i ciment.  Un espectacle on, per primera vegada, les integrants de la companyia s’atreveixen a parlar de les seves foscors. Una obra sobre l’oblit que juga amb els recursos audiovisuals per portar a escena els laberints de la memòria. Una història íntima que es vol convertir en denúncia pública.

Crítica: Dante 56. Pell i ciment

25/04/2018

Camí de pell o de ciment

per Judit Martinez Gili

Dante 56. Pell i ciment Teatre Tantarantana, 18 d’abril de 2018 [caption id="attachment_2068" align="aligncenter" width="386"] Aitor Rodero[/caption]

Dante 56. Pell i ciment, de la companyia Casa Real en motiu del cicle de residències i suport a la creació El Cicló del Tantarantana, un teatre que comença a estar en voga. La protagonista és una jove arquitecta que investiga l’aluminosi al Carmel, concretament a aquella casa que l’atrau sense que pugui recordar per què. Conviu amb un altre maleït, un personatge enigmàtic amb la responsabilitat d’aixecar una obra des dels fonaments més eixuts i cruels.

Precisament aquest edifici ressec, ple d’uns records que volen ser oblidats, es presenta cobert de construccions complexes d’il·lusions amb llum fetes a mida, que allunyen l’espectacle de la realitat cruel, al punt per generar un enllaç tirant de màgia de cor d’infant amb el somni d’Alícia al país de les meravelles. Gran a una casa petita i ofegada en un trauma inconscient, així es viuen els records dins d’aquest Dante 56 de naturalesa introspectiva.

Com a conjunt, és una proposta l’encant de la qual es descobreix durant l’espectacle. El guió, de joc progressiu, ballarí, transporta emocionalment al públic d’aquí a allà, revelant la veritat sobre una obra que costa de comprendre al principi. El sentit cruel que la forneix es fa palès amb uns companys d’escenari que traslladen un text que comença baix d’energia al creixement pel contingut emocional. D’aquesta manera,  és un espectacle que es digereix a poc a poc, des del dolor de la mare que brilla per l’honestedat i passa per sobre l’aluminosi, la paret coberta de llapis i la incapacitat d’arribar a l’al·legoria un punt abstracta que ha generat la filla.

L’èxit; creure’s cada intervenció, que es pot trobar a faltar a vegades. El guió és molt orgànic, la construcció està treballada i cada mot guarda una connotació que es fa palesa a mesura que es repeteix. Així doncs,  Dante 56 avança peça a peça a la mateixa velocitat que la protagonista i acompanyat de la força necessària dels altres personatges. En definitiva, un contrapunt per descobrir que el barri malalt, corromput per una ànima mal estimada, no vol morir.

 Judit Martínez Gili @CritCultural