Jerusalem
Teatre Grec, 1 i 3 de juliol de 2019
[caption id="attachment_4829" align="aligncenter" width="376"]
© Festival Grec[/caption]
La literatura anglesa sempre ha demostrat tenir una predilecció especial pel bosc. L’espai salvatge d’entre els arbres ha fet de refugi a un nombre incomptable de personatges aliens a la cultura dominant. El text de Jez Butterworth, en concordança amb aquesta tradició, situa l’acció al mig d’una clariana, entre els arbres. L’espai creat per Butterworth no és, però, un bosc idíl·lic ni romàntic. És més aviat una pila de brutícia decadent que, malgrat tot, encara se segueix aferrant a les llegendes ancestrals de druides i de gegants, a la màgia i a l’instint. Sí, afortunadament, el bosc segueix sent el bosc, i els personatges de Jerusalem es transformen quan hi entren en contacte. I és clar, l’escenari del Teatre Grec, envoltat per la remor dels arbres una nit de juliol, es converteix en l’espai perfecte per la representació. Montjuïc ha abraçat Jerusalem, acompanyant amb la brisa dolça de les nits d’estiu el desig de naturalesa i de llibertat que es mou transversalment a través del text de l’obra.
Jerusalem és una obra múltiple que s’impregna de la grandiloqüència dels textos clàssics i la mitologia per acabar desembocant en una peça contemporània i autocrítica, provocadora i refrescant. Els actors aconsegueixen transmetre l’espontaneïtat del text, despreocupats i meticulosos a l’hora, ajudats pels detalls infinits i deliciosos del vestuari i l’escenografia. Pere Arquillué creix sobre l’escenari i omple el personatge principal de l’obra: Johnny Byron, el Gall, un gitano extravagant que viu sol al mig del bosc i que és perseguit per la policia per vendre drogues i no pagar impostos. També cal destacar la interpretació d’Elena Tarrats, que aconsegueix mantenir la presència escènica que ja va demostrar tenir a Maremar. El seu personatge aporta al text un component poètic que l’actriu aconsegueix transmetre d’una manera lírica i neta, equilibrant perfectament la brutalitat del personatge d’Arquillué. No hi ha res més agradable que sentir com la seva veu omple l’aire mentre canta els versos de William Blake: “Porteu-me l’arc ardent, les fletxes del desig, els carros de foc. No abandonaré la lluita i aquesta espasa que porto, mai no s’adormirà entre la meves mans… ”
Més enllà d’aquests moments poètics, puntuals i ben tractats, Jerusalem juga amb l’efecte mirall a través de la vulgaritat hiperbòlica d’uns personatges barroers i decadents. Byron incòmoda als veïns i a l’ajuntament precisament perquè els seus hàbits són l’expressió pública dels tabús de la societat que representen. Si Byron incomoda és perquè és potencialment real; la representació col·lectiva de la decadència individual de cada un dels altres personatges, d’Anglaterra sencera, i fins i tot del públic assegut als seients de la platea. Byron potser és un home llop, però tal i com ens recorda la cançó de Michael Hurley, l’home llop és algú com tu i com jo. Jerusalem posa en escena, sense cap mena de filtre i a través d’una barreja trepidant de fantasia i hiperrealitat, una desfilada estrident de vergonyes col·lectives. Sobre l’escenari hi passegen, a ritme de rock anglès dels anys setanta, festes rave, paraulotes, televisions trencades i peixos que neden en bosses de plàstic transparent. Humor, sarcasme i molta festa exploten a través de Jerusalem i per atrapar l'espectador dins el seu món.
“Nosaltres som molts més”. Al final de l’obra Byron invoca tots aquells que, com ell, es refugien al bosc, ànimes borratxes del desig de viure lliures. Enmig d’una llum que es fa petita, com en el final d’un somni, Arquillué fa que el tambor ressoni amb un eco infinit entre les parts del Teatre Grec. El bosc és el que queda després de les lleis i dels dogmes, a sota d’Anglaterra, més enllà de les urbanitzacions i a dins el cor de les criatures. Jerusalem, igual que William Blake, autor de la lletra de l’himne que dóna nom a l’obra, explora l’energia secreta dels instints primaris. Les línies místiques que creuen la clariana de Johnny Byron connecten els druides ancestrals amb els borratxos contemporanis i travessen l’escenari per a arribar fins al mig del cor de l’espectador que, després de tres hores de representació, se'n torna a casa assaborint una d’aquelles obres que no desapareixen després d'haver-se acabat.
Mar PB
@katkurdt
