El cartógrafo
Teatre Goya, 6 de juliol de 2019
[caption id="attachment_4861" align="aligncenter" width="500"]
© Gerardo Sanz[/caption]
Juan Mayorga, un dels autors teatrals espanyols de més renom actualment, del qual hem vist a Barcelona diverses obres com ara El chico de la última fila o Himmelweg, torna a la ciutat pel Grec Festival de Barcelona. I ho fa amb un text escrit el 2010, dirigit per ell mateix: El cartógrafo. Es tracta d’una història, com la majoria de les que ens presenta l'autor, plena d'enigmes, molts dels quals mai no es resoldran del tot i restaran oberts, fet que provocarà una sensació inquietant i de fascinació alhora. Les obres de Mayorga estan plenes de sentit, perquè ens aboquen a allò desconegut, catastròfic, impronunciable, i ho fan amb una enorme bellesa textual.
En aquest cas, l'acció la desencadena l'arribada a Varsòvia d’un diplomàtic espanyol (José Luis García-Pérez) i la seva dona, Blanca (Blanca Portillo). Blanca descobrirà, parlant amb els habitants del gueto jueu de la ciutat, la llegenda d’un vell cartògraf que, el 1940, hauria dedicat els seus últims dies, juntament amb la seva neta, a elaborar un mapa de la ciutat en conflicte. La curiositat durà Blanca a la recerca del mapa, una recerca molt introspectiva, en què acabarà descobrint una història fascinant de memòria històrica, perseverança, obstinació i frustració.
Tots els personatges de l'obra, des de la parella que arriba a Varsòvia al cartògraf i la seva neta, passant per habitants de la ciutat —entre els quals destaca Deborah, una cartògrafa que té alguna cosa a veure amb la llegenda del gueto—, estan encarnats per García-Pérez i Portillo, que ens ofereixen unes interpretacions de to melodramàtic, a l'estil del teatre comercial madrileny, però sense perdre la versemblança. El més notable del seu treball és la facilitat amb què salten d’un personatge a l'altre, amb canvis camaleònics. Aquí cal destacar la feina de Nelson Dante, director de moviment, que ha ajudat segurament a construir una fisicalitat única per a cada personatge sense caure en la caricatura ni en el grotesc.
L'espai escènic d’Alejandro Andújar, que també signa el vestuari, transforma l'escenari en un senzill mapa, i deixa les parets nues, sense bambolines, fet que ja insinua la idea —sempre tan explorada per Mayorga— de la metateatralitat, és a dir, “el teatre que parla del teatre” o “el teatre dins el teatre”. Aquesta idea queda subratllada ja a l'inici, quan veiem els actors preparant-se per començar l'espectacle. També, en el passatge en què els intèrprets es dirigeixen al públic per relatar la dificultat que va suposar assajar una determinada escena; en l'adopció momentània del rol de Blanca per part de García-Pérez, o en l'autoreferencialitat (Mayorga referencia la seva obra Hamelin subtilment).
Ara bé, la peça podria haver estat resolta en força menys de 120 minuts, ja que a moments perd el ritme i hi ha el risc que l'espectador desconnecti de la proposta, la naturalesa de la qual fa difícil reconnectar-hi si t’has perdut gaire estona. A tot això, no hi ajuda el públic del Teatre Goya, que, com és de costum, és dels més sorollosos de la ciutat, amb entrades i sortides d'espectadors durant la funció.
Amb tot, la proposta de Juan Mayorga, si bé no explora els límits formals del teatre tant com ho ha fet l'autor en altres ocasions, és interessant en tant que juga a generar constantment imatges a la ment de l’espectador, així com també experimenta amb el buit o l'estranyament que sorgeix de la incapacitat d'obtenir totes les imatges necessàries per tancar el relat. És destacable com l'autor aconsegueix construir relats, com el de la néta del cartògraf, el de Blanca i el de Deborah, que haurien d'encaixar per donar un significat coherent a la història, però que no encaixen. O, més ben dit, encaixen i no encaixen. En aquesta paradoxa, que ens descol·loca i fascina alhora, es troba la riquesa de l’obra de Mayorga.
Nil Martín
@nilmartinlopez
