Celebration
Espai Texas, 4 de febrer de 2024
La meva primera vegada al nou Espai Texas. Hi ha una cua que gairebé surt del local. Només entrar a la sala ja em trobo amb la primera sorpresa: no podem seure! Ens rep una Montse Colomé vestida de brilli-brilli que es mou al ritme de la cançó Celebration. Ningú pot asseure's; tothom a ballar. Tothom a celebrar. Un cop ha entrat tot el públic, ens ensenya el que descriu com el primer ball que va fer sobre un escenari. En grups de quatre, ens acabem mirant als ulls de persones desconegudes i compartint un moment especial de somriures, voltes i puntejats. Dreta, esquerra, dreta, esquerra, volta. Esquerra, dreta, esquerra, dreta, volta. Dreta, esquerra, esquerra, dreta. Volta. Esquerra, dreta, dreta, esquerra. Volta. I a girar.
Després de més d’un quart d’hora de ballar (o almenys intentar-ho) en un escenari de l’Espai Texas en el que tothom es mou al ritme de la música, on ningú mira i on ningú jutja, cadascú va cap a la seva butaca assignada sense poder deixar de somriure. Aquesta energia tan potent que transmet Montse Colomé no m’abandona en cap moment de l’espectacle: me l’ha contagiat. Com es nota que li agrada ballar i, sobretot, que la gent balli.
Després d’aquesta primera entrada col·lectiva, durant el seu “ball parlat”, com l’anomena ella mateixa, Colomé va fent un repàs de la seva trajectòria professional: mestres, referents, companyies i espectacles agafen el protagonisme, tot i que sense deixar de banda la dansa en si mateixa. Entremig del que semblaven moltes cares conegudes per ella, em vaig sentir una mena d’intrusa observadora de les seves vivències i vincles amb tota aquella gent que l’anava a veure coneixent-la. La sala despertava una familiaritat i proximitat degudes a la connexió personal que semblava tenir amb gran part de la sala.
Malgrat les bromes i les coreografies (algunes amb participació de la platea), l’obra també deixa un espai per la denúncia. Una ferma crítica a l’encorsetament de la dansa: un aplaudiment col·lectiu davant la reivindicació dels cossos no-normatius i el poder de moure’s. D’una manera o altra, tothom pot ballar.
Surto de la sala amb la sensació d’haver format part d’alguna cosa, amb la presència propera d’un somriure i bon rotllo. Però abans de marxar: tornem a ballar. Un capicua que torna a omplir la sala de llums de discoteca i l’escenari de públic que, sense dubtar-ho, es mou al ritme de la música.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)
