Celebration. Montse Colomé

Dansa | Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Montse Colomé es planteja aquest ball parlat com una celebració, un espectacle o una festa, en què pot compartir les seves vivències amb el públic al seu costat, ballant amb ella, acompanyant-la ballant, que és el que més ha fet al llarg de la seva vida. D’aquí el títol de la peça: Celebration. Una celebració de seixanta anys ballant i bellugant-se al voltant de les arts escèniques.

Va néixer a Barcelona el febrer del 1956. La família de la mare eren tots balladors i el seu germà va ser músic i diplomàtic i va escriure llibres de dansa; per tant, el seu entorn familiar va fer que es posés a ballar als cinc anys.

Es va diplomar en dansa espanyola a l’Institut del Teatre i l’any 1979 va volar cap a Nova York, on es va quedar dos anys a l’escola Alvin Ailey encoratjada per la professora Anna Maleras. Al tornar dels Estats Units, va orientar la seva vida professional cap a l’ensenyament. Va ser l’any 1986 quan va entrar en el món de l’espectacle amb Carles Santos i Comediants com a intèrpret i coreògrafa, viatjant i actuant en festivals de mig món. És també amb Comediants que va començar a coreografiar espectacles de gran format, com la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.

Cap al 1998 va començar a treballar com a coreògrafa i ajudant de direcció en el món de l’òpera i en el teatre de text. Els darrers anys ha treballat com a ballarina amb Ramon Colomina, Carles Salas, Toni Jodar, Germana Civera, Arthur Rosenfeld, Pere Faura i Sol Picó.

Aquesta peça ha rebut el suport de les beques Barcelona Crea de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

L’espectacle ha estat en residència a la Casa del Teatre Nu de Sant Martí de Tous i ha estat projecte resident 2022 a La Caldera - Les Corts de Barcelona.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Celebration. Montse Colomé

07/02/2024

Celebració genuïna

per Erola Albesa Solsona

Celebration

Espai Texas, 4 de febrer de 2024


La meva primera vegada al nou Espai Texas. Hi ha una cua que gairebé surt del local. Només entrar a la sala ja em trobo amb la primera sorpresa: no podem seure! Ens rep una Montse Colomé vestida de brilli-brilli que es mou al ritme de la cançó Celebration. Ningú pot asseure's; tothom a ballar. Tothom a celebrar. Un cop ha entrat tot el públic, ens ensenya el que descriu com el primer ball que va fer sobre un escenari. En grups de quatre, ens acabem mirant als ulls de persones desconegudes i compartint un moment especial de somriures, voltes i puntejats. Dreta, esquerra, dreta, esquerra, volta. Esquerra, dreta, esquerra, dreta, volta. Dreta, esquerra, esquerra, dreta. Volta. Esquerra, dreta, dreta, esquerra. Volta. I a girar. 

Després de més d’un quart d’hora de ballar (o almenys intentar-ho) en un escenari de l’Espai Texas en el que tothom es mou al ritme de la música, on ningú mira i on ningú jutja, cadascú va cap a la seva butaca assignada sense poder deixar de somriure. Aquesta energia tan potent que transmet Montse Colomé no m’abandona en cap moment de l’espectacle: me l’ha contagiat. Com es nota que li agrada ballar i, sobretot, que la gent balli.

Després d’aquesta primera entrada col·lectiva, durant el seu “ball parlat”, com l’anomena ella mateixa, Colomé va fent un repàs de la seva trajectòria professional: mestres, referents, companyies i espectacles agafen el protagonisme, tot i que sense deixar de banda la dansa en si mateixa. Entremig del que semblaven moltes cares conegudes per ella, em vaig sentir una mena d’intrusa observadora de les seves vivències i vincles amb tota aquella gent que l’anava a veure coneixent-la. La sala despertava una familiaritat i proximitat degudes a la connexió personal que semblava tenir amb gran part de la sala.  

Malgrat les bromes i les coreografies (algunes amb participació de la platea), l’obra també deixa un espai per la denúncia. Una ferma crítica a l’encorsetament de la dansa: un aplaudiment col·lectiu davant la reivindicació dels cossos no-normatius i el poder de moure’s. D’una manera o altra, tothom pot ballar.

Surto de la sala amb la sensació d’haver format part d’alguna cosa, amb la presència propera d’un somriure i bon rotllo. Però abans de marxar: tornem a ballar. Un capicua que torna a omplir la sala de llums de discoteca i l’escenari de públic que, sense dubtar-ho, es mou al ritme de la música.


Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)