ACT II: Love
Festival Escena Poblenou, 19 d'octubre de 2024
Què és l'amor? Qui no s'ha fet aquesta pregunta alguna vegada? Se l'han fet els poetes des que el temps és temps. Obres de teatre n'han parlat, s'han pintat quadres, s'ha intentat explicar des de la filosofia i des de la ciència. És un tema universal. Tan universal que podríem preguntar-ho a la gent pel carrer i cadascú tindria una visió diferent. "Amor és fregar els plats que l'altre ha deixat a la pica", comenta algú. "L'amor és allò que arreglarà aquest món", diu algú altre. "Amor és que la teva filla de 3 anys et digui que et vol al seu costat", o que "tots els que som aquí, en aquesta plaça, ens féssim un petó conjuntament, sense conèixer-nos". Fins i tot la visió cínica, la de "l'amor només és una reacció química i tots intentem posar-li nom". Centenars de persones. Centenars de versions diferents de l'amor. Un sol públic.
Ens reunim a la Plaça Can Felipa ja amb una idea una mica preconcebuda del que passarà. Ens diran que l'amor ens transforma, que no estimem prou, que hem de dir t'estimo més sovint i que ens posem moltes barreres a la vida. Aquest missatge no és nou, l'hem sentit mil vegades, anem preparats. Estem llestos, fins i tot, per participar. Sortirem a l'escenari, ens farem abraçades, ens mirarem. Sí, tot això ja m'ho esperava. Conceptualment m'ho esperava, almenys. I és un missatge que comparteixo: al cap i a la fi, el que ens queda a la vida són els records, i els records els creem amb la gent que estimem. Si tot això ja ho sé.
Però no és veritat. No ho sé. Crec que ho sé, em penso que ho tinc tot controlat, que jo ja domino aquests terrenys. Fins que veig diferents parelles sortint a l'escenari a fer-se petons, a compartir el seu amor. I una d'aquestes parelles és una parella gran. Directe al cor, maleït sia. Si jo ja sé de què va tot això. No hauria d'emocionar-me, si ja sé que hi ha parelles que han aguantat molts anys juntes, que s'estimen, fins i tot. Però de sobte ho tinc allà davant, ho estic veient, m'ho estan refregant per la cara. Que s'estimen. Que viurien mil vides més junts. Merda. Vull sortir i demostrar-ho jo també. Que jo també estimo, que això de l'amor ho tinc estudiat.
Rosita Luz Calvi i Sergi Estebanell, els performers de la companyia Acts of Liberation, dirigeixen el públic com qui dirigeix una orquestra. La gent va desfilant fent el que diuen, animats per la seva energia i entusiasme, pel seu amor cap a l'amor. Perquè ells van un pas més enllà. Perquè avui, l'important no és el missatge, això del missatge és per algú altre. Avui l'important som els qui estem allà de públic. L'experiència.
Segur que tots els que hem anat a la Plaça Can Felipa sabem què és l'amor. Segur que tots tenim una idea clara de què ens volen dir amb l'obra. Però resulta que, de sobte, ens estem mirant als ulls amb algú desconegut durant uns minuts. O ballem com si d'una discoteca es tractés. O en Quim Moya fa un dibuix d'allò que algú està expressant a temps real. O ens abracem amb un antifaç posat, sense que importi amb qui t'estàs abraçant. I encara que sàpigues de què va l'amor, encara que ja anessis preparat, encara que tinguessis la visió de l'amor més cínica de tots els cínics... no deixes de ser un ésser humà. I el contacte amb algú altre, el contacte conscient, el contacte que cuida a qui tens al costat, emociona profundament.
Vaig llegir en un llibre preciós d'aforismes de Carolyn Mary Kleefeld anomenat Semillas del alma que "To love is to fully listen". Estimar és escoltar completament. I resulta que la companyia Acts of Libertation ens va escoltar a tots els qui vam voler participar. I jo, que ja sabia què volien dir-me, que ja em creia previngut de qualsevol cosa, no estava preparat per això tan senzill. No estava preparat perquè m'estimessin.
David Magaña
@its.david.magana
