La Isla del Aire
Teatre l'Artesà, 25 de novembre de 2023
Hi ha una illa, a Menorca, on el far fa un any que va deixar d'il·luminar el camí. La isla del aire, un indret d'una bellesa inimaginable -potser, perquè tampoc se'ns explica-, acull els traumes transgeneracionals de les cinc dones que resten d'allò que mai va acabar de ser una família. Tres generacions de ferides profundes, ressentiments sense sanar... i un tedi que arriba a la platea.
La vella Mencia és la matriarca d'aquesta nissaga femenina tan trencada que no se n'adonen ni que es tenen les unes a les altres. Arran l'obligació de cuidar una àvia dement i malhumorada, es perfila l'amargor que les germanes fa massa temps que amaguen i ara ja és tard per curar.
Unes dones que detesten la seva vida, però assenyalaran a aquell que gosi canviar-la; en la frustració conformista pròpia de la classe benestant, que no sembla tenir altre problema que conversar sobre com els seus homes no les fan felices. (Per què són les peces de dramaturgs homes escrites per elenc femení les que tan estrepitosament fallen sempre el test de Bechdel?)
Els personatges, amb patiments legítims sobre les seves relacions estèrils, però una desesperant passivitat, submissió i silenci; semblen ancorats en aquesta impotència, i es llepen les ferides durant vuitanta minuts de muntatge.
Podríem llegir La Isla del Aire com a bellíssima metàfora de la intensa quietud que caracteritza l'ocàs de la vida. Podríem analitzar aquest text sobre el pas del temps i la senilitat com a hereu del teatre de situació de finals del segle XIX -on l'acció, si no es deté, es redueix a mínims; i els personatges ja no actuen sinó que esperen-. O, simplement, podríem pensar que l'obra no ha aconseguit allò que pretén (perquè resulta realment complicat escriure una peça amb els secrets familiars com a tema principal però mancat de tensió, evolució o girs argumentals).
La Isla del Aire és el debut dramàtic del popular Alejandro Palomas, una figura consagrada en l'escriptura narrativa, que ha desestimat però les diferències d'aquesta amb el mitjà teatral. I és que la travessa cap a La Isla del Aire naufraga a mig camí, en una adaptació incomprensible des de codis escènics, per ser incapaç de despendre's d'un mode d'ancoratge esbiaixadament literari.
Els constants monòlegs i aparts, que doten els personatges d'oratòries dignes de Premi Nadal, generen una estructura dramàtica incompleta on l'absència de veritat en el text sols reconnecta amb la quotidianitat mitjançant acudits escatològics. I el melodrama sembla l'única font de poesia; deixant-nos desitjant que, a més d'incidir a la nafra, es tingués cura de la pell que la recobreix.
El teatre s'ha cansat en el baixador cap al far: ara els signes escènics són portats, sense timó, pel corrent. I ni en Mario Gas pot reconduir aquesta desconcertant escenificació d'estil aficionat però alt caixet, que farà les delícies de la generació boomer per ser comercialment (i injustificadament) espectacular.
Des d'una vídeo-escena inexplicable que projecta sobre un penya-segat hiperrealista (per Sebastià Brosa) primers plans dels rostres de les actrius amb posats excessivament dramàtics (per Álvaro Luna); a contínues foses a negre (per Paco Ariza) que actuen com excusa per a introduir cinc segons de cançó (per Orestes Gas) i tractar d'encaixar l'emotiu desenllaç on les cinc dones canten a l'uníson.
Si Roland Barthes defineix el teatre com a festival dels signes, aquí tots els caps de cartell volen obrir amb un solo. Aquesta polifonia informacional, de la qual amb prou feines distingim estratègia estètica ni estilística cohesionada, genera una escenificació difusa en missatge, objectius i execució. Una peça estructuralment dèbil que amb noms de tant pes fa aigües; i hagués funcionat millor presentant la narrativa en un senzill pla seqüència de menor format o aspiracions de grandiloqüència.
Tanmateix, el públic diposita les seves esperances en la darrera peça d'aquest rocambolesc trencaclosques: l'elenc de primera categoria, a qui tothom ha vingut a veure. I és que La Isla del Aire es publicita com a comiat dels escenaris de la icònica actriu catalana Núria Espert, que amb vuitanta-vuit anys afronta amb valentia un rol protagonista mereixedor de les ovacions que l'auditori d'en peus profereix.
Així i tot, la direcció actoral pateix el mateix mal endèmic d'aquesta illa plagada de superestrelles: unes sublims Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat que, de tan meravelloses, no abandonaran el seu estil personal per a remar cap a una peça empastada. Les escoles interpretatives que han caracteritzat la prolífera carrera de cada actriu fan encara més palès el biaix generacional entre les cinc dones (on una declama i altra sospira el text); i la impossibilitat que aquesta escenificació pugui mai arribar a bon port.
Una crítica d'Auri Alós (@aurialos)
