Un actor s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III, el monarca despietat de la tragèdia de Shakespeare. Ha fet des de sempre papers secundaris i pensa que es mereix aquesta oportunitat. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i el monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. A mesura que les seves històries de vida s’entrellacen, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta. Un monòleg servit per Joan Carreras i escrit per Gabriel Calderón, un dels autors i directors uruguaians de més renom internacional.
Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)
Teatre de Salt, 21 d'octubre de 2023
Història d’un senglar, de Gabriel Calderón, vindria a ser un collage enginyós amb alguns retalls de Ricard III, altres d’una classe sobre Ricard III, i altres de reflexions vàries, enganxats sobre el fons de la història d’un actor que vol poder. Joan Carreras s’interpreta a ell mateix, com un actor que ha d’interpretar Ricard III, i que comparteix amb el duc de Shakespeare les mateixes ànsies de poder (però a escala). Carreras està sol a escena en tot moment, i com si estigués escrivint a rajaploma pel seu diari, no té filtres. Va del record del seu passat a reflexions sobre el personatge que interpretarà, passant per una crítica aguda de la hipocresia i del teatre, sense por a ser políticament incorrecte (una mica, ni que sigui, perquè no sigui dit).
Com tot pensament, no és tan ordenat com podria agradar al públic. De vegades això desconcerta, però també dona dinamisme molt destacable a l’obra, sovint de la mà de tocs d’humor. Alhora crea un personatge espontani, creïble i profund, que va més enllà dels tòpics del dolent assalvatjat. La complicitat espectador-actor queda molt ben aconseguida amb el text i la interpretació, i en certs moments la voluntat de trencar la tan anomenada “quarta paret” (parlant amb el tècnic de llums, per exemple) hi juga una mica en contra. Ens recorda que estem en un teatre més que no pas reforçar aquesta complicitat que sembla que l’obra busca. Tot i això, el paral·lelisme entre l’actor interpretat i Ricard III és clar i útil per aterrar la història a la quotidianitat actual i fer-nos veure que, com tot bon clàssic, aquest ens continua interpel·lant.
Més enllà del text, l’escala i la butaca de teatre que configuren principalment l’escenografia resulten molt útils per marcar diferències entre l’actor que parla d’ell, el que parla de Ricard, i el que viu intensament a Ricard. Seria la mínima expressió de l’escala règia, però símbol de poder, al cap i a la fi. Tot i que potser l’escenografia més enllà de la ja mencionada aporta poc, els elements que el protagonista es posa i es treu, juntament amb els canvis de llum, resulten molt útils. Sobretot per generar tres moments fantàstics de tres monòlegs de Ricard III (de personatges femenins, significativament) que serveixen com a contrapunt al què diu i viu el protagonista.
En definitiva, Història d'un senglar m’ha semblat interessant, entretinguda i ambiciosa. Tot i que sospito que qui voldria que el llegís no ho farà, per acabar només faria un petit suggeriment. No llanceu llibres a terra, sisplau, ni els trepitgeu.
Andreu Boix Pagès
@aboix348
Fotografia extreta de la web del Temporada Alta.
