Alguns dies d'ahir
Teatre Ateneu de Tàrrega, 3 d'octubre de 2020
L'anomenat "procés", referint-se al(s) moviment(s) per aconseguir la independència de Catalunya, ocupa una gran quantitat d'hores a tots els programes d'informació i magazins del territori català. Dies com el disset d'agost dels atemptats, el vint de setembre, l'u d'octubre o el tres d'octubre són dates assenyalades en el calendari independentista. Però, enmig de tot aquest murmuri, d'aquest soroll mediàtic i d'aquest nerviosisme general, nosaltres, la ciutadania, on érem? On som? Què sentíem? Què ens fa enfadar? Per què ens discutíem? Aquest és el conflicte que explora magistralment Jordi Casanovas: com vivim les victòries i les derrotes històriques des de l'àmbit familiar.
La família Font és la típica família catalana: de classe mitjana, de comarca, amb una mare, un pare, un fill i una filla. Res gaire estrany. Una família no gaire diferent de les que ens trobarem a les platees. Un matrimoni en crisi, un jove que busca el seu lloc al món i una jove que comença un projecte en parella. Els conflictes que té la família, els secrets que guarden i les emocions que senten esclataran durant els dies posteriors o els dies clau del calendari independentista. Els conflictes del país i els conflictes familiars es barrejaran i les emocions individuals es multiplicaran amb les col·lectives. La tossuderia del pare, la incertesa de la mare, l'energia del fill o les contradiccions de la filla són estats pels quals hem passat tots els que (en més o menys mesura) no hem girat l'esquena als moments històrics del país.
Casanovas ja va retratar una identitat catalana a Vilafranca (que es va convertir amb TV movie, com podria fer-ho Alguns dies d'ahir) i repeteix fent un muntatge amb menys intèrprets però que juga amb gràcia les relacions entre els membres de la família i la relació de la família amb els moments històrics del país. L'arquetip familiar que proposa resulta molt més interessant del que podria semblar perquè ens acosta els dubtes, les emocions i els punts de vista pels que hem passat. Ens pren les paraules de la boca i ens fa somriure en veure'ns retratats.
Més enllà de la dramatúrgia de Jordi Casanovas, l'espectacle destaca per la direcció amable i despullada de Ferran Utzet, que ja va demostrar gran capacitat per dirigir drames familiars a Sopa de pollastre amb ordi. Escenografia, il·luminació i vestuari tampoc presumeixen d'artificis ni vesteixen excessivament, tot gira i flueix. El joc de l'espai escènic i sonor és una troballa interessant per distingir el caos exterior de l'interior i les transicions entre escenes resulten molt atractives.
Utzet, per rematar, s'alia d'un pòquer d'intèrprets generosos. Míriam Iscla, que assumeix el paper més difícil, està fantàstica (com ja ens té acostumats) en el paper de la Rosa; Abel Folk encaixa perfectament amb el pare amb poques habilitats per parlar que és el Jaume; Francesc Cuéllar, que solem trobar en muntatges emergents, signa una gran interpretació al paper de Jofre i Marta Ossó encarna amb elegància la delicadesa de la Laura.
La primera aposta teatral per a ficcionar l'u d'octubre i els dies claus que l'envolten és un retrat familiar excel·lent que sap combinar la realitat i la ficció de forma natural. Cal atrevir-se a descriure la història recent i dur-la escena sense sentimentalismes i plantejant, des del menjador de casa, totes les preguntes que ens han sorgit arran d'aquest "procés".
