Les croquetes oblidades

informació obra



Autor:
Clàudia Cedó
Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Queralt Casassayas, Magda Puig, Nuri Santaló, Bàrbara Roig
Escenografia:
Adrià Pinar
Il·luminació:
Adrià Pinar
Vestuari:
Nidia Tusal
Sinopsi:

La Pepa és una nena vital i amb una gran imaginació que acaba de perdre la seva àvia i està intentant adaptar-se a una nova escola, uns nous amics i una nova ciutat. Enganxada a una manta que l’ajuda a dormir i enfadada amb les seves dues mares perquè no recorden la recepta de les croquetes de l’àvia, la Pepa emprendrà un viatge cap al País del Xim Pum, l’indret màgic on van a parar les coses oblidades. Mentre les seves mares intenten organitzar el comiat de l’àvia i protegir la seva filla de la tristesa que li suposaria assistir a l’enterrament, la Pepa passarà emocionants aventures amb els seus nous amics: dues nenes de l’escola, un xumet esbojarrat, una barrufeta xunga, un recepcionista esvalotat i una croqueta gegant, per acabar descobrint… que potser no era tan dolent trobar a faltar.

El dol per una àvia, el dol per una ciutat, el dol pel gust d’una croqueta, el dol per un record, el dol per un objecte perdut, el dol de fer-se gran. El dol per tot allò que estimem. És bo, sentir-lo? O hi hem de passar de puntetes? Les croquetes oblidades parla de la possibilitat de viure totes les parts de la vida, també les que a vegades ens poden fer mal. Perquè si no travessem aquests paratges, petits i grans podem trobar a faltar algunes de les coses que hi hauríem après.

Crítica: Les croquetes oblidades

23/02/2021

Convertir el dol en una aventura de Pixar

per Martí Rossell Pelfort

Les croquetes oblidades
Sala Beckett, 12 de febrer de 2021

Fa uns anys que Les Bianchis han aconseguit fer-se un lloc al món del teatre familiar. Amb els seus dos últims espectacles (Les supertietes, Les Clinck) ja apuntaven un estil propi: humor desenfadat, inquietud i sensibilitat per apropar temes diversos, unes interpretacions magnífiques i una delirant barreja de realitat i fantasia. La fórmula els va sortir força bé als anteriors muntatges, però ara, sumant un equip de luxe i el suport de la Beckett, fan un pas endavant que supera les expectatives.

Al capdavant del muntatge, una dramaturga fantàstica: Clàudia Cedó. L'autora del fenomen Una gossa en un descampat ens apropa, com ja va fer, a temes com la pèrdua i el dol. El seu bagatge, una sensibilitat enorme i una gran capacitat per explicar aventures casen perfectament amb l'univers de Les Bianchis: humor i reflexió, sensibilitat i aventura. Explicava la mateixa autora (al col·loqui i en un post d'Instagram) que ha estat com escriure una pel·lícula de Pixar.

Les pel·lícules de Pixar són precioses: aventureres, plenes de fantasia, sensibles i un punt moralistes. Tot d'atributs que encaixen perfectament amb Les croquetes oblidades. Comença la història en un ambient quotidià, normalment amb un nen com a protagonista, i de seguida la trama deriva a l'univers fantàstic: les joguines cobren vida (Toy Story), les emocions viatgen pel cervell (Inside Out), les cases volen (Up), es pot accedir al món dels morts (Coco)...

Les croquetes oblidades explica la història de la Pepa, una nena que acaba de perdre la seva àvia i passa per un moment complicat. Molts dols a pair: la seva àvia, la seva ciutat (s'acaba de traslladar), la seva escola, les croquetes de la seva àvia i la infantesa, que sembla que va marxant, també. Però, per trobar el gust de les croquetes de la seva àvia (acompanyada per la Sara i la Mireia), viatjarà al país del xim-pum, on van a parar tots els objectes, gustos, pensaments i llocs que han quedat en l'oblit. El punt moralista de les pel·lícules de Pixar arriba amb el monòleg final, que resulta una oda a no oblidar ni les àvies ni les croquetes ni tot el que un dia vam ser. Pell de gallina.

La Pepa, la protagonista indiscutible de l'aventura, s'assembla a la Kàtia, la nena inquieta, aventurera, espavilada i xerraire. Si una volia anar a buscar la foto de quan era petita amb la seva mare, l'altra vol trobar el gust d'una croqueta. Si una havia d'endinsar-se als seus orígens, l'altra ha d'aprendre a gestionar un dol. La frescor de totes dues i la franquesa amb què s'adrecen al públic entendreix als adults i connecta amb els nens. Una altra curiosa connexió dels espectacles és el fet que són famílies no-heteronormatives: mare-filla i mare-mare-filla. I encara una altra: el vestuari de Nídia Tusal: troballes magnífiques que ajuden a construir els personatges. Un aplaudiment especial pels estrafolaris habitants del país del xim-pum.

Ja apareixien unes croquetes com a símbol de la mort i del dol a La mort de Guillem, la pel·lícula de Carlos Marquès-Marcet sobre el cas de Guillem Agulló. La mare de Guillem, en una escena, esclata dient: "A Guillem li agradaven les meves croquetes. Això es pot dir o tampoc es pot dir en aquesta casa?" (gràcies, Joan Burdeus per transcriure la frase al teu article) Li passa alguna cosa similar a la Pepa que, quan es troba amb les seves mares intentant fer croquetes, s'adona que ja mai més tastarà les de la seva àvia i té por d'oblidar-ne el gust. No són croquetes congelades: són croquetes amb personalitat i caràcter, ja siguin les de la mare del Guillem o les de l'àvia de la Pepa.

Les croquetes oblidades és un espectacle imprescindible, ple de talent i sensibilitat. De la direcció del calòric Israel Solà a les interpretacions fresques de Les Bianchis passant per cada gag, cada troballa dramatúrgica i cada cançó d'aventures: tot sembla remar a favor per a convertir el dol en una aventura de Pixar.