FAM. Les Impuxibles

informació obra



Autor:
Les Impuxibles, María Velasco, Judit Colomer
Intèrprets:
Ariadna Peya , Clara Peya , Sandra Pujol, Helena Gispert, Laila White
Sinopsi:

Les Impuxibles conceben el seu treball com un vehicle per fer sortir a la llum tot allò que en un escenari no es veu mai. Pot ser la violència sexual (Aüc), el patiment mental (Suite TOC núm. 6) o, ara, amb FAM, la pressió social sobre el cos, sobretot el de les dones. Com sempre, el seu discurs és poc convencional: on els altres veuen un problema, elles —Ariadna i Clara Peya, Judit Colomer i María Velasco— veuen una resposta revolucionària. La gana apareix a FAM com a motor de vida, com a desig i instint. Fidels al seu caràcter multidisciplinari, aquest work in progress de l’espectacle que es podrà veure l’any vinent torna a barrejar música, moviment i paraula, i ara també la imatge. 

Crítica: FAM. Les Impuxibles

22/11/2021

Creant històries juntes

per Laura Tarrés i Pidemont

Fam
El Canal - Temporada Alta, 29 d'octubre de 2021

Situem-nos en un món on l’espècie humana ha progressat, ha investigat, ha construït, ha format famílies i nous lligams interculturals. Una societat que té voluntat d’avançar, d’aprendre, que no s’adapta i que creix dia a dia per construir un món millor. Un món on els números, les mans, l’olfacte, la música, els accents i les mirades prenen sentit i es converteixen en espais de reflexió i reivindicació. Un món on les lletres també criden i creen debat sense distincions de classe, ètnia o partit. On la política està a l’abast del poble i lluita per la igualtat. Un món en què reflexionar, entendre i compartir és una necessitat que ens estimula i ens permet seguir creixent en comunitat. Us sona? Parlem de la realitat del segle XXI? D’evolució? Revolució?

Davant d’aquest suposat món utòpic –que hi ha qui creu que hem aconseguit-, arriben Les impuxibles amb María Velasco i Judit Colomer i ens estampen a la cara tot un conjunt de repressions, d’incoherències, maldats, afany de poder, masculinitats, imposicions, maltractaments, assimilacions i comparacions indignes, misogínia, despotismes, injustícies, supressions, ofegaments, contencions, dominacions; i tot un entramat de dolors i ferides que patim i tenim a causa de o per culpa de ser... Dona? Negra? Grassa? Prima? Baixa? Alta? Llarga? Mare? Vella...?

 Les impuxibles ens presenten un escenari trencador, en el qual hi susciten infinites veritats que s’expressen a través de sis cossos i veus. Ariadna, Clara, Helena, Kathy, Sandra i Laila ens endinsen a un viatge espiritual i alliberador que genera entre el públic una comunitat efectiva, formada per persones que no s’identifiquen amb una classe, un gènere o un nom. Aquesta obra ens revela i transmet una certesa que malauradament, segueix sent silenciada. Posar paraules a aquest viatge, considero que és treure-li poder. La màgia que es desprèn a la sala a través dels moviments del cos i gràcies al sentit que agafen totes les seves paraules, permeten a tot espectador i espectadora, entrar en una realitat cruenta, la qual mai abans, havia aconseguit agafar tanta forma.

 A partir d’aquí, només em queda dir gràcies. Gràcies a aquests dotze braços, aquests sis nassos, als dotze ulls, a les sis boques i als cent vint dits que us formen. Gràcies per aconseguir sumar tots els vostres (i nostres) recursos i crear aquesta odissea de temeritats que totes hem hagut de patir algun dia o altre. Acabem aquesta travessa amb el desig que tot això canviï, que arribi aquesta suposada i esperançada evolució del segle XXI. I sobretot, tal com ens expliquen Les impuxibles, acabem amb la voluntat de cridar juntes, unides i posicionades per trencar amb tots aquests abusos, els quals volem que siguin d’una vegada per totes un fenomen de la història. L’art que es desprèn en aquesta obra ens obliga a parlar, reflexionar i posar nom a moltes de les vergonyes que fins ara hem volgut amagar, oblidant que són aquestes el que ens fa ser diferents i aconseguir formar un: tu, jo, nosaltres i ell. Persones úniques i belles. 

Laura Tarrés i Pidemont