Hamlet
Teatre Lliure de Gràcia, 3 de juny de 2017
[caption id="attachment_687" align="aligncenter" width="323"]
Foto: Ros Ribas[/caption]
Poseu-vos a la seva pell. Pobre Hamlet… Amb el pare mort i la mare casada amb el seu tiet…
I afegeix, per si fos poc, que li apareix el fantasma del seu pare, l’antic rei de Dinamarca, i li demana venjança perquè la seva mort va ser un assassinat!
Exacte, li diu que va ser el seu germà Claudi, el nou rei de Dinamarca i nou marit de la seva mare, el que el va enverinar.
I Hamlet creu que la seva mare és la culpable de tot. De fet, és ella la que l’estima més, a part d’Ofèlia, és clar, i sent que és una traïdora.
Sí! Per extensió, perd la confiança en totes les dones, per això tracta malament a Ofèlia i la rebutja, tot i que en el fons no deixa d’estimar-la.
I després de tot això em dieu que Hamlet no es torna boig?
Hamlet mai està boig. Simplement és un romàntic i ha d’assimilar massa de pressa el pecat del món. Li cau tot damunt les espatlles però no es torna boig. Com ell diu a l’inici de l’obra, simplement ho fa veure.
O més aviat Hamlet va més enllà. Per a mi, és un filòsof, fa un pas enrere i veu les coses des d’una perspectiva diferent. El príncep té més profunditat que la gent que l'envolta i per això el consideren boig, però no ho és.
Entenc el vostre punt de vista però crec que se li’n va de les mans. Definitivament és un personatge reflexiu, però el pes del món fa que perdi el control durant una estona. Comença mort de dolor, donant voltes a tot i inconformista a com les coses han evolucionat des que el seu pare ha mort. Però un cop comença a fer-se passar per boig això el menja per dins. Són massa coses per ell i se li escapa. Més endavant torna a agafar les regnes de la seva vida però durant un període de temps la bogeria barrejada amb el dolor i tots els seus pensaments se’l mengen.
A mi la bogeria que més m’ha impactat, i no m’ha acabat de convèncer és la d’Ofèlia, l’actriu ho feia molt bé, però com a decisió del director... va de zero a cent en només una escena, no m’ha encaixat gaire bé. Aquesta sí que és boja de veritat!
A doncs a mi m'ha agradat! Al cap i a la fi Hamlet i Ofèlia són personatges tan diferents… a més a més Ofèlia pateix molt en poc temps, com Hamlet, sí, però a ell el veiem més així que podem veure l'evolució més clarament.
Crec que el que té Hamlet és més aviat el dolor. Els altres viuen en la mentida creada per Claudi, sense plantejar-se res. Hamlet dubta, dubta de tot, i a ulls dels altres pot semblar que està boig, però simplement és un escèptic. M’encanta l’escena que balla a ritme de Stromae, m’ha semblat una manera molt actual de definir aquest moment de fugida al no poder assimilar tot el que li està succeint.
És que tota l'obra és molt actual. Text de fa segles però les emocions són atemporals. El que també era bastant actual era el duel d’esgrima! I molt ben dut a terme.
És curiós com els actors han de desenvolupar diferents habilitats per tal de realitzar certs papers. Segur que estem d’acord però, amb l’actoràs que dóna vida el personatge.
La interpretació del Pol és… majestuosa!
El Pol és meravellós!
Si ell no fos Hamlet, la resta de la proposta tindria un altre sentit, seria directament una obra diferent.
Fa el que li dóna la gana, és completament lliure com a actor i juga com vol, és natural i a més, s’ho passa bé.
S’ho passa bé però genera una pena… La resta del repartiment no es queden curts, fan una feina excel·lent. Està tot tan ben lligat que si no m’ho arriben a dir, no m’hagués ni imaginat que vam veure el primer passe amb públic abans de la reestrena aquesta temporada.
Entren amb molta energia, trepitgen fort l’escenari i queda sempre molt clara la direcció del missatge, de vegades al públic, de vegades a altres personatges, o als actors o com a comentari intern.
I la manera com miren el públic… Aconsegueixen una connexió directa amb les persones, de manera propera, sense micròfons!
Molt d’acord, tot i que a vegades els efectes sonors són massa estridents.
Jo trobo que el so el col·loca en un lloc molt interessant. Entre el misteri i la incomoditat.
Us heu fixat que hi havia gent jove al teatre? Quan es tracta d’un assaig obert, o una prèvia gratuïta, mira, tota la fila del davant eren adolescents!
Alguns semblava que eren alumnes d’un dels actors, però sigui com sigui la balança de les edats estava capgirada!
Ja podria venir més gent jove, per què aquesta obra és per a nosaltres, han posat molt esforç perquè el text s’entengui bé. Han apostat per una escenografia buida que juga a favor del text i l’expressivitat dels actors.
I ens parla de coses del present, des del passat. El teatre és màgic!
M’ha desconcertat una mica el final per això, Claudi mor o no?
Al text original sí, l’únic que queda viu és Horaci amb la missió de transmetre la història de Hamlet. En canvi aquí tothom acaba a terra...
Crec que en aquesta proposta escènica han optat per fer una mort simbòlica de tots, sense que calgui fer el gest, m’explico?
Suposo… Es feia estrany per això.
També deu ser perquè quedava més rodó, l’escena final és molt emotiva i està molt calculada visualment, no calia afegir-hi tants apunyalaments!
Exacte!, Noies, em ve de gust anar a prendre alguna cosa, que l’obra era llargueta, amb entreacte i tot, gairebé tres hores!
Però no es fa gens pesada, et mantenen amb l’atenció constant i l’energia es va renovant àgilment!
De totes maneres, després d’una obra com aquesta cal una birra postfunció per comentar la jugada, no creieu?
Judit Martínez Gili, Sílvia Mercè i Sonet i Cèlia Ventura.
